Jaume Teixidor i «l’Amparito», l’autor del pasdoble més tarragoní
Arrels cambrilenques
A la parròquia de Santa Maria de Cambrils, el 26 d’agost de 1852, el vicari Miquel Pujol hi batejava una nena nascuda el dia abans, filla del cambrilenc Ignasi Dalmau, pagès, i de Tecla Pujals, natural de Vinyols. Li van posar el nom de Llúcia, Gertrudis Raimunda, tot i que és citada erròniament com a ‘Lluïsa’, en alguns llocs.
Llúcia Dalmau i Pujals, amb el temps, es casà amb l’empordanès Joan Teixidor i Comas, natural de Sant Mori, amb qui tingué un fill, de nom Jaume, que va ser músic, director d’orquestra i compositor. Jaume Teixidor i Dalmau va néixer al carrer de les Corts Catalanes, 324, de Barcelona, el 16 d’abril de 1884, quan la mare tenia 30 anys i el pare 26. En el moment del bateig, va rebre els noms de Jaume, Ignasi i Lluís.
Músic militar
Ben aviat se sentí atret per la música i va fer la seva formació en l’àmbit de la composició i la direcció d’orquestra. Però sent escasses les sortides professionals en la seva especialitat, optà per entrar a l’exèrcit com a músic militar, com feien tants altres músics, sobretot valencians, que n’integraven les bandes.
Superades les proves pertinents, va ser destinat a la ciutat africana de Melilla, on ocupà la plaça de director de la Banda de Música del regiment núm.68. Va ser en aquesta destinació, com a músic de primera, on va començar a escriure les primeres composicions i on, el diumenge 2 de març de 1919, al Parque Hernández hi estrenà el seu pasdoble ‘Capitán Albarrán’, dedicat a aquest militar. Però, el 1924, abandonà l’exèrcit, de manera definitiva, i tornà al país.
L’Amparito de Carlet
Jaume Teixidor inicià la seva carrera de músic professional, com a civil, a la població de Carlet, a 35 km de València. El municipi superava llavors, amb prou feines, els 6.000 habitants i Teixidor hi assumí la direcció de la banda de música coneguda com La Primitiva, entitat de gran arrelament i tradició, ja que havia guanyat el Certamen de bandes celebrat a la de Fira València, el juliol de 1886.
A més de la direcció d’aquesta agrupació local, també impartia classes particulars de piano i violí a casa seva. Tot i que només hi treballà durant dos anys, va ser en aquest municipi de la Ribera Alta que, el 1925, hi va compondre la seva obra més coneguda: el pasdoble Amparito Roca. L’estrena, a porta tancada, va tenir lloc l’11 de setembre d’aquell any, al Teatre El siglo de Carlet, a càrrec de la Banda La Primitiva i dirigida pel propi autor.
Més endavant, el Teatre Giner, de la mateixa localitat, n’acollí l’estrena pública. El mestre Teixidor va posar com a nom del pasdoble el d’una de les amigues de la seva filla Maria Teresa. El nom va ser tret per sorteig entre les alumnes de piano que acudien a les seves classes particulars i la sort va recaure en Empar Roca Ibáñez (1912-1993), llavors una xiqueta de 13 anys i filla d’un comerciant local de teixits.
Carrer Amparito Roca
L’any 2003, el municipi de Carlet va dedicar un carrer de la població al pasdoble Amparito Roca, que, si bé avui ja ressona arreu dels cinc continents on ha estat profusament editada, és en aquest poble valencià on va sentir-se per primer cop fa quasi un segle. És per això que, ara, a les portes de celebrar-ne el centenari, l’ajuntament carletí ha acordat de declarar el 2025 com a any oficial del pasdoble Amparito Roca, una commemoració que estaria bé que el nostre ajuntament assumís també com a pròpia, juntament amb Carlet.
En aquest municipi valencià, les dues bandes locals actuals, L’Artística i la Unió Musical, conjuntament, han interpretat fa pocs dies la peça més coneguda de Teixidor, l’han enregistrada al teatre El Siglo i després, ja amb públic, l’han interpretada al Teatre Giner. Sota la direcció d’Àngel Valero s’ha estrenat també una coreografia adaptada a aquesta música. I pels carrers principals de Carlet ha tornat a sentir-se, un cop i un altre, aquesta melodia festiva esdevinguda ja tan popular i, a més, les bandes van tenir l’encert d’aturar-se davant la casa on va viure l’Amparito Roca de debò: Empar Roca, tieta de qui va ser ministre de Sanitat i Consum, el metge i científic Bernat Sòria.
Una obra de Manises i Barakaldo
Després de dos anys a Carlet, Jaume Teixidor va traslladar-se a Manisses, a uns 40 km, per passar a establir-se, finalment, a Barakaldo (Biscaia), a mitjan de la dècada dels 20, on dirigí la banda municipal (1926-1936) i on morí el 23 de setembre de 1957. Destituït de la direcció de la banda a la postguerra, continuà fent classes particulars com sempre i es dedicà plenament a la composició musical, amb alguna incursió en el món de la publicitat, com ara el 1955, quan va compondre la música i la lletra d’un pasdoble per a la coneguda marca de torrons de Xixona El Lobo, interpretada per Charito Larena.
El mestre Teixidor és autor de més de 500 obres d’estils ben diversos, que van des de pasdobles (Carrascosa, De Andalucía a Aragón, Fiesta en la Caleta, Paco Mendes, Gloria al trabajo, Sangre de artista) fins a marxes de processó (Auxilium Christianorum, María Auxiliadora), marxes regulars o al Santíssim (Domus Aurea, La Pilarica, La Virgen Milagrosa, Luz Divina), marxes fúnebres (Piedad Señor o Sueño eterno) o altres peces com Brisas de la Pampa, algun ‘chotis’ com Bar Cocodrilo o bé Engañador, o algun tango com El girasol i altres peces ballables per a banda com Alegrías. També va ser lletrista en obres com la samba Bella brasilera, del mestre Cosme Roca Boada, i un dels coautors de la cèlebre peça Clavelitos, interpretada per grups musicals d’estudiants anomenats ‘tuna’ a Espanya, cap de les quals, però, no assolí mai la repercussió exitosa de l’Amparito Roca. La seva filla, Maria Teresa Teixidor Picó, fou també compositora i a ella es deu la coneguda peça fúnebre Paz eterna, dedicada al torero Manuel Laureano Rodríguez Sánchez, fet famós amb el nom de Manolete, com també Sacris, que compongué juntament amb el seu pare.
L’Amparito i Tarragona
No hi ha dubte que la melodia que representa millor l’ambient tarragoní de festa major és la composta pel músic Teixidor, fill de mare cambrilenca. Segons Jordi Bertran, la cosa ja ve de lluny, segurament ja dels anys 30, tot i que és a partir dels 80 que ha conegut un èxit extraordinari fins a esdevenir el símbol musical festiu per excel·lència.
Els membres de la Colla Jove demanaven l’Amparito a la Banda Ciutat de Tarragona cada cop més sovint, i si primer aquesta colla l’emprava per celebrar els seus èxits castellers, a poc a poc passà a generalitzar-se’n l’ús fins a convertir-se en un referent simbòlic compartit per tota la ciutat. I, ja a les primeres baixades de l’Àliga, quan sona com a única música aquest pasdoble, es fa del tot inseparable de les festes de Santa Tecla i, de retruc, de les festes en general, a Tarragona, on, en un moment o altre, la melodia acaba ensenyorint-se’n de tot l’espai sonor, de manera que ja no hi ha festa possible sense l’Amparito, a totes hores, a tot arreu i amb qualsevol pretext.
La peça ha conegut versions en estils diferents, com la realitzada per Marc Parrot i interpretada pel cantant del grup Els Pets, Lluís Gavaldà. O bé, a ritme de rap, gràcies a Teko i Soke o també la versió de la tarragonina Andrea Grau, autora d’Amparito Ja. Com a culminació formal de l’arrelament de la melodia, el 20 de novembre del 2018, a les 12h en punt del migdia, va sonar l’Amparito per primer cop, pel carrussel de la façana principal del mercat tarragoní, mentre alguns elements del seguici feien una desfilada giratòria que, des de llavors, es repeteix també, cada dia, a les 18h, davant d’un públic de canalla i gent gran que n’espera, fidelment, l’aparició de les figures i la música.
L’Amparito, referent festiu
Més enllà de Carlet i Tarragona, el pasdoble més conegut del mestre Teixidor es fa sentir a la festa major de Montblanc amb la ballada dels gegants, al carnaval de Vilanova i la Geltrú on sona pels carrers de la població el diumenge al dematí i, un cop acabada la famosa guerra de caramels, també com a ball popular. La mateixa música apareix a les festes de sant Joan a Ciutadella (Menorca) i per les celebracions de sant Antoni és la Banda de Manacor qui la interpreta.
I és del tot habitual a les festes de moros i cristians que se celebren en nombroses poblacions del País Valencià, així com per falles i fogueres. A Villena (Alt Vinalopó), on residí sor Isabel de Villena (1430-1490), la primera escriptora en llengua catalana, els vora dos mil membres de la Comparsa d’Estudiants hi desfilen, festivament, al so d’aquesta música de Jaume Teixidor.
Ja fora d’aquí, a Zestoa (Gruipuscoa), l’Amparito és la música habitual per la festa major local, amb motiu de la mare de Déu de setembre, la Nativitat en aquest cas, des de l’ajuntament fins a la plaça de toros. És en aquest recinte on la banda toca la peça del mestre Teixidor, cas que ho permeti la presidència de la ‘corrida’ en valorar satisfactòriament la ‘faena’ taurina. En cas contrari, és el públic qui en coreja la melodia però sense l’acompanyament de la banda.
En acabar la cursa de braus, la banda municipal reprèn el cercavila musical pel centre de la població amb l’Amparito corejat per la gernació que n’acompanya el recorregut. També a Atienza (Guadalajara), les festes del Sant Crist comencen sempre amb aquest pasdoble, tot seguint la ruta que va des de l’ajuntament fins a l’església de sant Bartomeu, amb una comitiva encapçalada pels electes municipals, els mateixos que tornaran a sentir la música fins arribar a la plaça de toros. L’Amparito, doncs, és una de les peces més interpretades per revetlles, festes majors i balls populars de tota la nostra costa mediterrània i d’altres indrets de la península i, tan sols amb el so dels primers compassos, ja té la virtut de fer-nos submergir en un ambient de festa i alegria, gràcies al fet que mai no és absent del repertori habitual de les bandes de música.
Finalment, després de 22 anys d’experiència de servei gastronòmic a Guadalajara, amb el nom d’Amparito Roca, la tardor de 2016 va obrir a Madrid un restaurant amb aquest nom, el de la peça musical que va espènyer a la fama immortal el mestre Teixidor, però que segur que mai no hauria ni imaginat que un pasdoble seu donés nom a una casa de menjars.