Històries de Casa Boada: L’art d’ensarronar

Al món hi ha persones molt curioses: estafadors, falsos personatges que diuen ser mossens o militars, gent que no hi toca vores i que encara avui utilitzen amb la gent gran estafes com la de l’estampeta. Persones que s’han autoanomenat nobles i han jugat amb la vanitat de poder-te vendre títols de noblesa, aconseguint ells viure com a nobles.

Una altra categoria és la dels xoriços, carteristes... D’altres controvertits personatges han estat alguns endevins que amb les seves túniques i vestits estrafolaris van aconseguir ser peça cobejada de les festes de la jet set i de programes televisius. Què se n’ha fet de tots plegats?

Jo vaig conèixer a un «mossèn» de Riudoms que va sovintejar molt Casa Boada. Un dia va aparèixer al bar amb sotana. Parlava fluixet i jo li vaig explicar que la meva segona mare, Pilar Cabré Budí (1907-1990), era molt catòlica i que malgrat ser terciària franciscana i d’altres associacions religioses jo estava trist.

Perquè ella, que havia donat molt a l’Església, ara que estava malalta no rebia cap visita de mossens o congregants. El «mossèn» de Riudoms em va preguntar on tenia ma mare i jo li vaig respondre que al pis de dalt. I em va dir si la podia anar a veure. Li vaig dir que sí. Va estar-se tot el matí amb ella i jo vaig estar content, per haver tingut la sort que un sacerdot la pogués acompanyar.

Després li vaig preguntar a ma mare si li havia agradat la visita i em va respondre que sí. Volia que tornés, i així va ser. El «mossèn» la va tornar a venir a veure i després jo el convidava a un bon esmorzar.

Un dia va venir un altre client de Riudoms i em va dir que el «mossèn» era del seu poble, que era un bon home però que no era mossèn. Es veu que de jove va estar a Montserrat ja que hi tenia un tiet monjo. El «mossèn» de Riudoms es vestia amb sotana i se n’anava a Barcelona a demanar caritat pels comerços, deixant-hi a canvi una estampa. Malgrat aquesta informació jo sempre el vaig continuar tractant de mossèn.

De vegades Déu arriba pels camins més inesperats, i aquest «mossèn» va ajudar i acompanyar uns quants dies a la meva mare. Amb això vull dir que hi ha algunes persones que viuen d’ensarronar el personal, però que alhora cauen simpàtiques i t’ofereixen alguna cosa.

A Tarragona, ja fa molts anys, hi va haver un senyor que buscava personal per treballar a la fàbrica de la cervesa Sant Miquel que se suposa s’havia d’instal·lar a Tarragona. A l’estafador jo no el vaig arribar a veure mai, però em van dir que era un home elegant, ben vestit i que a canvi d’uns dinerons omplia una fitxa amb les dades i aptituds dels candidats a entrar a treballar a la Sant Miquel.

La quantitat de diners no era gaire elevada, i així en deuria aconseguir un bon grapat. Evidentment no existia cap projecte d’instal·lar una fàbrica de cervesa Sant Miquel a Tarragona, i la gent preguntava. En ser quantitats petites no se si ho deurien arribar a denunciar o no.

Recordo que una estafa força sonada que no recordo on deuria passar però de la que vaig assabentar-me fa més de 50 anys era la d’un senyor gran que es vestia de comandant i a canvi de diners oferia destinacions al servei militar prop de casa. Al final la destinació era la que tocava. Abans les aixecades de camisa eren analògiques, una manera molt hàbil de robar era la del militar que feia autoestop.

Als anys seixanta era normal que molts soldats fessin dit per anar o venir de casa a la caserna. I entre els soldats, s’hi barrejaven alguns falsos soldats que viatjaven de franc i de pas robaven al conductor, demanat-li diners. No calia anar amb l’uniforme, només vestit de civil i amb un «petate», una bossa que et delatava com a militar.

D’estafes se’n fan cada dia, i cada dia són més fortes gràcies a la informàtica. Mitjançant un telèfon o un ordinador ara et poden robar sense pistola ni gavinet, directament del banc.