Psicofonies a la Mussara

La Mussara és un petit poble que va quedar abandonat el 1951, està situat a la serra del mateix nom i és ben conegut pels amants de l’excursionisme, la història i el misteri.

Fa ja molts anys que el vaig anar a visitar, amb el Citroën dos cavalls del Sr. Francisco Rullo, que era veí i representant de farmàcia. Jo sol no hi hauria anat, però ell havia de visitar alguns metges rurals de la zona i vam aprofitar per anar a conèixer la Mussara.

A més del tema farmacèutic el Sr. Rullo també va ser el representant de Casa Muller, que aleshores era dels marquesos de Muller. En aquell viatge a la Mussara vaig fer algunes fotos amb una càmera Praktica que vaig vendre a l’agència Zoom (Servicio Universal de Noticias), que si no recordo malament es van publicar a la revista Dígame. D’aquella visita a Mussara em vaig quedar amb l’agonia del lloc, ja que els seus habitants havien marxat i les cases anaven caient pedra a pedra.

Sobre la Mussara hi ha moltes llegendes i històries truculentes, també històries veritables. El que sí que recordo és que durant una època va despertar una gran afició entre els seguidors de temes paranormals. Era l’època en què s’havien popularitzat els radiocassets i alguns jóvens hi feien cap amb l’interès d’intentar captar psicofonies, amb veus d’ultratomba.

I diuen que sí, que alguna veu s’escoltava. Com ho feien? Deixaven el casset en funcionament i esperaven que la cinta s’acabés de gravar fins al final. Jo recordo uns clients de Casa Boada que hi havien anat, eren estudiants aficionats a les paraciències, i venien de tant en tant al bar. Em van deixar escoltar el casset i se sentien unes paraules difícils d’entendre, ells van arribar a la conclusió que deien «estic bé». De totes maneres, sobretot amb ells havia parlat de la taula de Nulles, ja que és el meu poble natal i tots aquests temes van arribar a estar molt de moda.

A Tarragona una autoritat en temes paranormals va ser mossèn Esplugues, que va ser canonge de la Catedral i també client de Casa Boada. Hi venia a prendre cafè, ja que era professor de les Dominiques. Mossèn Esplugues era una persona molt culta. Els alumnes en parlaven bé i recordo que deien que procurava no suspendre a ningú. Hi va haver uns rumors que potser el farien bisbe, però no va ser.

En aquell moment també es parlava que a la terna per al nou bisbe de la Seu d’Urgell hi havia el canonge mossèn Antoni Virgili, de Riudoms, que en aquella època feia de vicerector de la Universitat Laboral. Finalment l’escollit va ser mons. Martí Alanís, amb qui una vegada vaig coincidir dinant a cal Víctor d’Oliana i vam estar parlant una estona.

Existeixen pobles que han aconseguit tornar a la vida i no morir, i la veritat que sento pena quan veig que llocs com la Mussara es van perdent, també entre llegendes urbanes que el fan semblar un lloc negre i misteriós. Fa anys vaig sentir el rumor que un grup alemany volia comprar la Mussara per a rehabilitar-la, però al final no va passar res. Sigui com sigui la Mussara alguna cosa deu tenir d’extraordinari, ja que va ser el lloc escollit per als repetidors de les ones de ràdio i televisió.