Per la Part Alta

Tinc un llunyà record de les carnisseries i tendes del carrer Merceria, però de primera mà no recordo cap merceria. La capelleta que hi ha a la façana d’una de les cases em fa pensar en la tenda de senyor Ambròs Domingo, el gran sastre que va fer els vestits dels gegants de Tarragona.

Jo l’havia conegut, ja que vam coincidir en un programa a Tarraco Visió, i després vam anar coincidint algun cop. A la cantonada hi va haver la Caixa d’Estalvis de Tarragona, que va tancar assenyalant la pèrdua d’oficines bancàries a tants llocs. Sense voler fer un repàs exhaustiu de tots els comerços que hi ha hagut n’anomenaré alguns de diferents moments.

Penso ara en la pastisseria Rabassó, casa Corderet, cal Bombo, casa Prats i una barberia sota els porxos amb una porta amb moltes capes de pintura. Aturant-me a les escales de la Catedral sempre penso en el meu avi Eduard Boada Pallarés (1882-1965), que va viure a la plaça del Pallol. T

antes vegades s’havia recolzat a la font per omplir un gotet pla d’aigua, d’aquells que es podien portar a la butxaca. Ara em ve al cap també les caminades que es feien al Llorito o a l’ermita de la Salut, per recórrer les fonts i clar... beure aigua.

Del carrer Major em fixo en la farmàcia que es deia Diges, i recordo que quan devia tenir 17 o 18 anys vaig tenir un amic que en va arribar a ser el titular, el senyor Juan José Aguilar de la Pardina. Era llicenciat en Farmàcia però jo el vaig conèixer com a il·lusionista. Ho feia molt bé! El seu número estrella era el de les boles: amb una mà ensenyava una bola i després en mostrava cinc.

Era un número que s’havia d’entrenar molt. Recordo haver-lo vist actuar als Carmelites i a la Congregació Mariana, i també vaig compartir escenari amb ell quan jo actuava amb el grup BoPaSa. Va marxar de Tarragona i mai més vaig tenir notícies seves.

També recordo la petita rellotgeria del senyor Ros, que fou president del Cine Club Cultural. Hi venien rellotges Duwart i Festina, quan els rellotges eren mecànics i se’ls hi havia de donar corda.

La pastisseria Pascual era un referent, sobretot pels seus tortells, amb el toc del senyor Dalmau. La meva àvia Virgínia Castellnou Ferrando (1878-1959) quan venia de Mont-roig sempre hi anava i em comprava una pasta de merenga. Havia sentit a dir, que per allí hi passava un túnel que anava per sota del carrer Major, però qui sap.

Premsa i bars amb bones tapes

La joieria del Joan Blázquez, que ja s’ha jubilat, la casa Güell, una botiga molt gran de vestits de núvia o Antiguitats Poblet de Pere Vergés, que també es jubila i tanca. La vida és així, les persones envellim i en paral·lel van sorgint jóvens valents que s’embarquen en el món del comerç.

Els primers televisors els vam poder comprar al carrer Major, a casa Piñol. Recordo un anunci de la casa Kolster que va estar a la façana de la botiga fins que es va traslladar a l’avinguda Rovira i Virgili.

Als Quatre Cantons del carrer Major s’hi reunia gent per parlar, a prop s’hi venia premsa i també podies menjar unes bones tapes. I als carrers adjacents hi havia força bars de fanalet vermell.

Ara els negocis han canviat i voldria destacar que a la Part Alta hi despunten alguns restaurants de gran qualitat. Al carrer Major també hi havia el Joan de les Arengades, que tenia molt d’èxit amb la pesca salada, i a l’altre costat la casa Guinovart d’electricitat.

Enfront hi havia un edifici funest, el de la delegació d’Hisenda, que després es va convertir en una casa amb pisos moderns i amb una casa de mobles als baixos. A Hisenda hi recordo que hi havia la Guàrdia Civil custodiant l’edifici i que la gent hi anava a pagar, en plena època de misèria. Quins temps! A les persones grans els hi acostumaven a dir: «en cristiano!».

No sabien parlar gaire castellà; tot plegat era trist. No eren poques les persones que en algun moment no podien pagar i havien de recórrer als usurers.

Un any, per Setmana Santa, un misteri va topar contra la botiga de sabates La Mariposa, ja que la baixada de la Misericòrdia té un fort pendent. No ha estat l’únic incident, el 2017 un camió de fruites va bolcar trencant la barana i caient davant d’on hi havia hagut la llibreria. Jo ja no la recordo, però un veterà de la Renfe m’explica que davant hi havia un local on es venien joies.

I si seguim, un altre estant, el de la família Martínez, la farmàcia Oriol i casa Sans, on es venia tota mena de pintura, l’amo era el senyor Sans, que vivia al pis de dalt. Des del pis de dalt podia guaitar per una obertura el negoci, no li feien falta càmeres de seguretat. Si vas al cementiri, un dels panteons que criden l’atenció és el de la viuda Sans.

El carrer dels Pilons

Si fem cap al carrer Comte, més conegut com a carrer dels Pilons, hi robem l’estudi màgic del fotògraf Pep Escoda. Quan vaig fer el pregó de Santa Tecla em van demanar una fotografia per posar al programa i vaig anar a l’estudi del Pep Escoda, que me la va fer, ja que ell m’havia fet una foto molt bonica amb unes llimones, que va servir de cartell per a una exposició a Sant Petersburg. Pep Escoda és un fotògraf artista que cuida molt tots els detalls de la fotografia.

Persones com el senyor Muntaner amb la seva botiga del carrer Cavallers, que era un punt de referència per a persones interessades en la filatèlia i numismàtica. Un cop em va explicar que tenia organitzat l’enterrament, amb les esqueles incloses. Era una persona bona amb grans espurnes d’humor. Va caure quasi mort a la plaça del Palloll i un metge el va assistir i li va salvar la vida.

Com que era molt de la broma em va dir: «Ara aquest torracollons m’ha tornat a posar bé, i ara igual aguanto tres o quatre anys més per tornar-me a morir, quan ja ho tenia tot fet, només calia posar la data». Un altre personatge que recordo és Josep Forcadell Olmos (1903-1986), que tothom coneixia com «El Campeón», ja que va guanyar un bon grapat de competicions d’atletisme. Tenia una àmplia col·lecció d’ampolles de licor, sobretot de brandy, conyac i Chartreuse de Tarragona.

A la plaça dels Sedassos penso en els pastissos de casa Pallàs, després Pastisseria Miquel i també una botiga d’electricitat. Passejar per la Part Alta em fa pensar en èpoques reculades, en la vida de la Tarragona d’abans, dels nostres avis. Fins que arribo a la plaça de la Font, que em ve de gust aturar-me i prendre alguna cosa i connectar amb la Tarragona més nova.