Pensar en el futur

A Casa Boada sempre hi havia el Diari, i jo observava que els clients anaven als anuncis per paraules, una secció amb anuncis variats. Però jo em vaig adonar que alguns s’apuntaven les dades d’anuncis de vidents i tarotistes. I vaig començar a preguntar-me per què despertava tant d’interès veure el futur, volien saber com aniria el treball, la salut, l’amor i un munt de dubtes.

Quan jo era molt jove, a les fires hi havia unes casetes on tiraves una moneda i et donaven un paperet amb el teu futur. Aquestes casetes es posaven en llocs estratègics de les fires. Dins de la caseta hi havia una persona que no es veia i quan algú tirava la moneda deixaven anar el paperet.

Eren unes casetes que després els firaires utilitzaven per dormir. N’hi havia una amb una figura d’un vident amb una bola de vidre, que quan tiraves la moneda s’encenia la bola amb llums de colors, aleshores es tocava un timbre i sortia el paperet.

També recordo com si fos ara un senyor que portava sis gàbies, amb sis moixonets. Li pagaves una moneda i sortia un moixonet que amb el bec et donava un paperet. La gent pagava per veure el moixó i agafar-li el paperet del bec. Els noms dels moixons eren Mimosa, Estrella, Valiente, Maravilla, Nena i Preciosa.

A mi el que m’agradava més era el Mimosa. La gent s’hi aplegava per mirar com sortien de la gàbia amb el paperet ben plegadet. Els papers eren de colors i el moixó rebia com a premi un gra per menjar. L’amo tenia molts anys, ja era vell.

Quan acabava d’actuar tapava les gàbies i venia al bar a menjar un entrepà, ja que venia de Barcelona amb el tren. Ell, les gàbies i un trípode de fusta on les posava. A l’època de la postguerra es va passar molta gana i la gent feia volar la imaginació. Recordo que la gent sempre tenia interès en descobrir coses sobre el futur a partir de la lectura de les mans.

Entre els gitanos hi havia algunes persones que les sabien llegir, i d’això en deien llegir la bonaventura. Alguns ho demanaven pel carrer i després calia donar una propina, ja que, si no, et podien enviar mal d’ull, que és una mena de malefici que es transmet per la mirada.

La vidència

La vidència va estar molt de moda, i els més famosos fins i tot tenien programes de televisió que animaven el personal a trucar a un telèfon de pagament, a canvi de ser atès pel gabinet de l’endevinador en qüestió.

Alguns d’aquests personatges van aconseguir molta fama, com Rappel, que anava vestit amb una roba que destacava per l’originalitat i per unes ulleres que semblava que portés posades al revés. L’Octavio Acebes n’era un altre i els seus consells semblaven sentències.

També recordo la berguedana Aramis Fuster o el Sandro Rey. Ara encara n’hi deu haver, però la cosa ha perdut pistonada. Ara ja no hi topo quan canvio de canal, serà potser perquè ja no és rendible? Jo m’entretenia a veure el públic que demanava ajuda pels seus problemes.

Les tècniques eren diverses. N’hi havia que cremaven els papers de les peticions o fins i tot n’hi havia que invocaven els sants. Els consells que donaven crec que tenien lògica, però això d’endevinar el futur mai ho he vist clar. Mai he vist que a algun mag li hagi tocat la grossa o simplement una travessa. Si així fos, seria realment un miracle.

Botiques esotèriques

A Tarragona he vist com s’obrien i tancaven algunes botigues de temàtica esotèrica. Avui, si algú té un problema, el que hauria de fer és acudir a un psicòleg, a un mossèn o a la família. Com més solitud hi ha, més necessitat de poder comunicar els problemes, ni que sigui per rebre consol.

Abans de la guerra va arribar a estar molt de moda comunicar amb els difunts, eren els espiritistes. Això d’alguna manera donava consol a la família, que no es resignava del tot a l’haver perdut un ésser estimat. Jo mai he assistit a cap sessió d’espiritisme, però a jutjar pel que he vist o llegit la posada en acció imposa.

El que sí que vaig fer és anar a un curandero. Quan vaig començar a tenir mal d’esquena, vaig tenir un dolor rabiós i vaig anar a diversos metges, inclosos alguns de Barcelona. I la veritat és que el dolor persisteix.

Una persona amiga em va recomanar un curandero de Campclar. Jo ja vaig veure ràpid que no serviria de gran cosa. Em deia que si tenia fe i jo li contestava que no, però que si funcionava jo ja li comunicaria el resultat. La sessió va costar 50 euros i el resultat, res de res.

De totes maneres, dels curanderos he vist coses curioses i en positiu. La majoria eren pastors i havien après coses per guarir mals. Curaven l’espatllat, amb una sèrie de moviments que funcionàvem. En coneixia un que treia les berrugues i curava l’espatllat, i sé del cert que funcionava.

Era el Josep Maria Brulles, de l’Argilaga, a qui tothom coneixia com a Jaumet, treballava a la Diputació. Quan un necessita, busca i està pendent de tot allò que la ciència no aclareix.

Tenia un client que es deia José i va estrenar una moto de gamma alta. La tenia aparcada a la Rambla Vella i va tenir la mala fortuna de deixar-hi posada la clau. Li van robar la moto i en la seva desesperació no se li va acudir altra cosa que anar a veure una vident.

La vident veia que algú, passats uns dies, es posaria en contacte amb ell i l’acabaria recuperant. I així va ser, va trucar-li un jove dient que sabia on estava la moto i que, si la volia recuperar, volia una recompensa. Li van dir que sí, però que li donarien els diners en el moment de recollir la moto.

El senyor José no se’n va fiar, ja que la vident sabia massa detalls de la moto. Per això va sospitar d’ella, no que l’hagués robat, però sí que en volgués treure una picossada. Això va passar quan feia poc que circulava l’euro i naltros encara pensàvem en pessetes.

Coses incertes

El cervell a vegades ens fa creure coses que són incertes. Recordo algunes pel·lícules de la meva joventut, on les tribus indígenes africanes tenien un bruixot. Avui els grans de la política també el tenen, però li diuen assessors. En plural, perquè en tenen diversos.

El resultat ja es veu, ja que el món no acaba d’anar bé. Naltros el que hem de tenir és fe i mentrestant esperem que la ciència vagi posant cada cosa al seu lloc. A la vida la comprensió humana és limitada.

Aquestes persones que han arribat a la fama gràcies a la televisió curiosament no prediuen res, ni quan comença una guerra ni quan acaba. El que sí que és cert és que molts d’aquests vidents han aconseguit viure en un somni, i això és real.