Històries de Casa Boada: Caliquenyos
Jo vaig néixer el 1942, la guerra havia acabat feia poc i el país estava molt empobrit. No hi havia diners i recordo que el tabac era una de les il·lusions de la gent gran. Anar a fer un cafè, fumar i jugar al dòmino o a les cartes era el plaer màxim.
Sembla que la cosa de plantar tabac va començar al segle XIX al sud, al País Valencià. El tabac sortia ben fort i la prova és que els jóvens no en fumaven. Plantar tabac estava prohibit, però qui podia en plantava una mica al seu hort. Com que aquest tabac, amb el qual es feien artesanalment els caliquenyos, estava adreçat bàsicament a la gent gran, no estava molt perseguit. A Nulles, per exemple, recordo que tots els vells tenien una mica de tabac als seus horts.
Recordo que el meu avi, Eduard Boada Pallarés (1882-1965) fumava caliquenyos amb el Cinto Escoda i el Pau March. El Cinto Escoda era un mont-rogenc que vivia al carrer Baró de les IV Torres i que treballava com a transportista amb un carro, i el Pau March era el sereno del barri. Eren clients habituals de Casa Boada. El meu avi tenia una bossa plena de caliquenyos i els venia de sota mà als de la seva quinta, inclòs algun militar d’aquells vells. Amb aquella màgia de fer una cosa prohibida. El tabac procedia d’horts de Tarragona i València, d’on venien els millors caliquenyos. Els paquets de caliquenyos semblaven un manat d’espàrrecs i duien una abraçadora de paper. N’hi havia alguns que duien un logotip i semblava tabac de fàbrica. Els caliquenyos més estimats tenien l’aparença d’un cigar petit mal fet. Encara que eren lletjos i retorçats, eren preuats perquè això volia dir que estaven fets a mà. Quins temps! Un cop el meu avi Eduard me’n va donar un per tastar i no me'l vaig poder acabar, era molt fort.
Sense diners
Eren èpoques tristes. Moltes persones no tenien pessetes per comprar tabac i recollien les burilles per aprofitar el tabac que encara no s’havia cremat i fer-se les seves cigarretes. La clientela del caliquenyo va anar de capa caiguda mentre l’economia anava reviscolant. Per Casa Boada recordo que hi passaven hòmens a vendre caliquenyos, un s’esperava a fora amb una bossa plena i l’altre entrava amb un parell de manats. També hi havia hòmens que tombaven pels bars per comprar caliquenyos, ja que sabien que en alguns eren de més bona qualitat que en altres.
Les fàbriques de tabac d’Espanya i Andorra van crear purets amb noms com Señoritas, Rössli i infinitat de purets a preus competitius. Aquells hòmens grans que cultivaven tabac d’estranquis es van anar fent grans i van deixar de fer-ho. Segur que algú va continuar, però jo ja no he conegut ningú més que en faci. El caliquenyo va ser molt popular, tant que al barri de Dalt de Mont-roig hi ha un gegant que en fuma un, el Pitot.
Molta gent gran fumava picadura, que anava en un paquet rectangular amb l’escut d’Espanya. També el «caldo de gallina», que era una variant dels Ideales. Es fumava en pipa, desfet, o acabant-lo de cargolar. Una altra categoria eren els «Habanos», que s’acostumaven a regalar als metges. L’havà es va convertir en el més preuat dels cigars que es repartien en batejos, comunions i casaments. El cafè, la copa i el puro és un dels plaers de què ens han privat.
La cosa va anar canviant amb la publicitat i finalment es va connectar amb els jóvens. Peninsulares, Ducados, Celtas, Bisontes, 46, Rex eren només algunes de les marques que es podien comprar per un preu mòdic. Hi va haver una època en què per tenir un encenedor feia falta una targeta que deia que l’havies comprat en un estanc, ja que l’estat tenia el monopoli dels llumins i al principi els encenedors els deurien veure com una amenaça. El tango Fumando espero, que Joan Viladomat i Félix Garzo van crear als anys 20, va sobreviure a la Guerra Civil, quan la Sara Montiel va popularitzar allò de «fumar es un placer, genial, sensual».