Històries de Casa Boada

Eren els primers anys de la democràcia, quan essent alcalde de Tarragona el senyor Josep Maria Recasens es van començar a recuperar diverses festes, com ara el Carnaval. Al barri dels Camps la cosa estava apagada i el senyor Andreu Iborra Carrasco va tenir la bona pensada d’organitzar-hi unes festes per Sant Joan, que van produir un gran impacte a la ciutat.

El senyor Andreu Iborra estava al capdavant de l’Agrupació de Comerciants i Professionals Els Camps i tenia un videoclub on avui hi ha el Centre Fujica de Rovira i Virgili. D’allí va arrencar tota aquesta moguda festera. A Casa Boada també hi feia cap el senyor Miguel Ángel Navarro, que era tècnic de festes de l’Ajuntament i un dels organitzadors del primer Carnaval satíric de després del Franquisme.

El Miguel Ángel Navarro recordo que era bon coneixedor del món festiu i que tenia molts contactes al País Valencià. L’Andreu Iborra tenia ganes de portar a la ciutat alguna cosa nova, i amb el seu equip va aconseguir recuperar les Falles que ja s’havien fet a Tarragona entre 1932 i 1935. Així que es van recuperar, i se’n van fer més d’una. Just davant d’on hi ha La Caixa de Cronista Sessé, plantada en una base d’abundant arena per no cremar l’asfalt.

El treball el va dirigir el senyor Marsal, cap de la Brigada Municipal. Els alumnes del Taller escola d’Art de Tarragona.

Es van cremar diverses pires i la festa es va fer un parell d’anys. En recordo un parell. Una, crec que el 1989, va ser una figura d’una dona amb una bola que simbolitzava les famoses boles de l’alcalde Recasens, que es van situar a moltes voreres per impedir l’aparcament dels cotxes damunt.

L’altra pira, que es va cremar el 1990, era una gran bola, de tres metres, amb una fumera de tres metres i mig, i feia referència a la ciutat petroquímica, aquesta es va cremar la nit de Sant Joan, coincidint amb l’actuació dels artistes J. Louis, Mariano i Lyssy Torres.

Abans de la crema de la pira del 1990, a les 10 del vespre es va dir a terme una desfilada de moda en què van participar moltes persones. En acabar vaig preparar un rom cremat fent-ne una adaptació molt vistosa. La pira es va encendre amb la Flama del Canigó, que va ser duta per atletes tarragonins que la portaven des de Reus i que van ser rebuts a l’arribada per l’alcalde Recasens, qui sempre tenia unes paraules que deixaven clar el seu amor a Tarragona. Jo vaig tenir la sort que a cadascuna de les meves presentacions de còctels va venir el senyor Recasens, crec que em tenia estima.

El primer cop que el vaig aturar pel carrer va ser per preguntar-li sobre Eutyches, i em va agafar del braç com si ell fos el mestre i jo l’alumne i em va explicar tot el que sabia sobre l’atleta romà, incloses algunes anècdotes. Anys després al barri del Miracle em van encarregar un còctel per a quan van batejar els gegants Eutyches i Augusta. Recordo que el senyor Olivé, marit de la Carme Vericat, va filmar-ne un documental.

Aquella festa de Sant Joan dels Camps va marcar un abans i un després, amb infinitat d’actes previs, atraccions de fira, llits elàstics, petards i hi venia gent de tot Tarragona. També recordo que hi va actuar el pallasso Enrico. A la majoria dels veïns ens va agradar i ho vam viure, però mai plou al gust de tothom. Ho dic perquè hi va haver un veí a qui li molestava el soroll de la festa que es va dedicar a trucar al senyor Iborra a altes hores de la matinada perquè no pogués dormir.

Aquest veí era l’amic Joan Vidal, procurador dels tribunals. Tenia molt de sentit de l’humor. Primer no dormia per la música i després no dormia per poder trucar al senyor Iborra. Total, que no tenia temps per dormir. El senyor Vidal va ser el primer Carnestoltes, i mereixeria un escrit. Les víctimes de les seves bromes molts cops acabaven sent els seus amics.

Aquelles revetlles de Sant Joan estaven acompanyades per Radio Reloj, oferint música i anuncis pels altaveus. Se’n va encarregar Francisco Garrido, anys abans va ser molt conegut per cantar la cançó «Imperial Tarraco». La veu pels altaveus del barri li va posar la periodista Sílvia Petit, en una de les que devien ser les seves primeres feines a la ràdio. Hi va haver veïns que van parar les seves taules al carrer i s’ho passaven bé, mentre els nens tiraven petards i cebetes. També s’hi feien parlaments, i un any va venir el Drac de Sant Roc, i el senyor Jaume Ollé va voler que l’encengués.

Les festes dels Camps van ser també una part important dels primers Carnavals, ja que es va col·laborar molt amb la Colla La Bota i també es van organitzar actes al barri. Com l’arribada el 1987 de l’ambaixador Thruan, representant de Sa Magestat Carnestoltes, amb una rua pels carrers del barri que es va batejar com a «Rue de Trhan».

Entre altres coses, es va fer un concurs de disfresses i un «còctel infernal». Per Nadal es va organitzar un parc infantil. Va ser una cosa sorprenent. El patge del rei Negre va visitar el recinte i els xiquets van poder lliurar les cartes i explicar si s’havien portat bé o no. En aquests actes nadalencs també hi participà el pallasso Enrico, animant el parc de Nadal i arrencant rialles a petits i grans.

Organitzar aquestes festes no era fàcil, i s’havien d’aconseguir diners. Els botiguers i Caixa Tarragona van ajudar bastant amb les despeses, que només en les festes de Sant Joan de 1990 van ser de 500.000 pessetes.

Aquest parc de Nadal es va deixar de fer, ja que el parc de Nadal que encara avui s’organitza a la ciutat va agafar el relleu. En una de les festes de Sant Joan s’hi va presentar la recuperació del Zuavo, que popularment alguns anomenàvem «un soldat» per la forma de l’ampolla. El suau era una beguda curiosa, i tenia cafeïna.

Era negre, i encara que diferent podia tenir alguna semblança a l’ampolla de la Coca-cola, que era agradable de tenir a la mà. Els jóvens quan van beure la recuperació van dir «òndia que bo», i el que vaig recuperar no tenia ni sucre ni cafeïna. Però la beguda es va recuperar i seguidament va tornar a l’oblit, ja que no hi va haver publicitat. Ningú el va tornar a fabricar i jo penso que això tindria el seu espai al mercat. A Tarragona el suau l’havia fabricat el Blandinieres i a Reus el Gili, i tots dos eren molt bons.

El senyor Andreu Iborra va tenir sort, ja que van ser molts els qui van col·laborar amb ell organitzant activitats al barri, com el fuster senyor Bru, el senyor Franc de la merceria Di Maggio del carrer López Peláez, l’Antonio, marit de la mestressa de la botiga de verdures Sílvia de l’avinguda Maria Cristina, que deixava la furgoneta Pegaso, o el Rafael Egea i la Magda de Modes Ros, per citar-ne només uns quants.