Francesc Roig: «Entrar a Càritas et dona una bufetada de realisme absolut»

«La vida és un joc/que pocs entenen;/el camí de l’avui/i el camí de sempre». Són versos de Francesc Roig Queralt, nascut a la Canonja el 26 de febrer del 1955. De posat tranquil i un xic seriós –«laberint de somriures/entre els canyars en calma»–, es diu de poble, i la seva sensibilitat fonda surt a la superfície en parlar de literatura (ha publicat 14 llibres d’investigació històrica i literària), família, poble i compromís social. Llicenciat en Filologia Hispànica per la UB i catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes, és membre actiu de nombroses entitats. Presideix, a més de Càritas Catalunya, tres entitats canongines: el Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví, del qual és soci fundador; la fundació privada Llar d’Infants Mare de Déu de l’Esperança, i la societat La Nova Amistat.

Recordes quan vas sentir per primer cop emoció davant d’un poema o amb una lectura?

Sí. Va ser escoltant Vicent Andrés Estellés a la Llibreria de la Rambla a Tarragona. Va venir a recitar. Recordo l’expressió poètica i emocionada d’aquells poemes sentits i viscuts en la seva dicció. Jo era jove, tenia entre 15 i 20 anys. També recordo alguna abrandada exposició poètica de Pere Quart. Són dos referents, evidentment, junt amb d’altres.

Tens antecedents familiars que expliquin la teva relació íntima amb la literatura?

El meu avi matern sí que conreava la poesia, i la passió per la lectura, per la coneixença de la nostra pròpia història, per tot el passat silenciat durant els anys grisos de postguerra. Agafar llibres sobre la història de Catalunya, i llegir poesia del que tenia ell, em va servir. El meu avi era pagès.

Quina lectura diries que t’ha marcat més? Quin és el llibre que més has llegit?

L’autor que més vegades he llegit és Pere Calders. Els contes són els que més m’han apassionat. Em van suggerir un món diabòlicament simbòlic, en contrast irònic amb la realitat que vivia. Després, Tísner i Baltasar Porcel són altres autors que m’ha complagut de llegir, a més de Salvador Espriu o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. I també Jaume Vidal Alcover i Joaquim Mallafrè, que vaig tenir de professors.

I l’Olga Xirinacs, que és molt amiga, oi?

M’he empassat tota l’obra sencera de l’Olga Xirinacs. Amb ella i dos companys més, l’Emili Carles Molina i el Gabriel Mas, vam fundar el grup poètic L’Espiadimonis, l’any 1973, i li he presentat uns quants llibres. És una de les lectures d’obligat compliment quan treu una novetat. Ara estic preparant un llibre sobre ella que m’ha encarregat l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. És un estudi sobre la seva trajectòria.

‘Temps complet’ és el teu darrer llibre publicat?

De poesia, sí. Recull tota la meva poesia fins al 2015. Després al 2017 vaig fer un llibre d’investigació històrica sobre la Boella. I després, aportacions ocasionals, coses que et demanen...

Per què tant d’escriure i publicar, Francesc?

Vaig començar a escriure per gaudi emotiu, i la poesia n’és el millor exemple. Condueix el lector a treure del seu interior allò que fa temps que no recordava, o que havia intentat oblidar, o que simplement reprimia. La poesia té aquest efecte de desvetllar la consciència.

Demana força disciplina, l’ofici.

La meva participació en el món de la premsa i el periodisme, sobretot al Diari de Tarragona, em va suposar la disciplina necessària per poder fer aquells articles curts que havien de relatar un fet concret, una notícia, i això en certa manera és un mètode de treball i de disciplina metòdica, que et permet ser concís.

Sobretot al ‘Diari de Tarragona’, dius. Hi vas ser corresponsal més de 36 anys! Hi ha en tu una necessitat d’explicar?

La meva col·laboració amb el Diari, del 1972 al 2008, va ser com a corresponsal de la Canonja, en un moment en què era un barri de Tarragona. Havíem perdut l’autonomia de poble i calia anar donant veu i visió a un barri que mai s’hi va sentir, perquè la Canonja sempre s’ha sentit poble. Calia donar a conèixer el que féiem, sobretot les entitats i les joves generacions durant aquells anys, que feliçment van concloure el 2010 amb la segregació definitiva, per unanimitat del Parlament.

Quin sentiment et queda?

Agraeixo molt aquella col·laboració amb el Diari. Vaig mantenir una forta amistat amb el Lluís Maria Mesquida ‘Petrófilo’, amb el Daniel de la Fuente Torron, amb el David Castillo, amb el Vicente Amiguet... El Frederic Porta també hi tombava, per allí, i l’Enric Pujol, que amb ell féiem les cròniques de teatre. Les meves cròniques de teatre les signava amb el pseudònim Candells. Va ser una època molt divertida.

En aquesta dèria teva per escriure també hi deu haver un compromís. El de voler deixar un llegat, potser?

Quan faig un treball de recerca, un assaig sobre un autor, com el que vaig fer per exemple sobre Josep Anton Baixeras, o sobre Josep M. Casas de Muller, que eren de Tarragona, intento fer reviure aquella realitat oblidada per molts, recuperar-la, perquè quedi per a la posteritat, per a la consulta. Allò que no està escrit, sovint es perd. Per això sóc molt defensor de la galàxia Gutenberg. Defenso el llibre i defenso el paper. La lectura és molt més reposada, més atractiva, i fins i tot més còmoda i profitosa. I hi ha el tacte i l’olor del llibre... no diria que sigui fetitxisme, però ho podria ser!

De la teva època de director de l’institut Martí Franquès, del 1984 al 1989, què en ressaltaries?

La dificultat que suposava. Als anys 80 veníem d’una moguda molt forta, amb molt de combat del món de l’interinatge, amb unes vagues molt fortes i dures al final dels 70; i després, el fet d’entrar en la dècada dels 80, i també el fet que Ensenyament formés part de l’autonomia recuperada, va fer que tinguéssim un gran camp per córrer.

Per què un director d’institut decideix que vol ser inspector d’Ensenyament, i ho aconsegueix als 35 anys?

Vaig deixar la direcció després de vuit anys. Vaig passar dos anys al Servei d’Ensenyament del Català (Sedec), i després es van convocar les primeres oposicions a la Inspecció. A mi aquesta època a la Inspecció, del 1990 al 2015, i com a inspector en cap des del 2008, em va ajudar molt a tenir empatia i psicologia amb les persones. Conèixer tant a professors, a pares, a l’Administració, viure-la des de dins, i sobretot tenir contacte directe amb la realitat del dia a dia que viuen els alumnes, em donava una alenada realista del canvi permanent. Podies estar al dia.

Què ens ha passat, a Catalunya, amb la llengua?

El valor afegit que suposava parlar català per a la integració social s’ha perdut. Estem tornant, lamentablement, a situacions dels anys 80, quan començàvem amb la Norma i allò d’«El català, cosa de tots». Això de marcar percentatges, en qualsevol àmbit, no és bo. I a Catalunya, la llengua pròpia és una: el català.

Ets creient?

Sí.

Com va començar la teva relació amb Càritas?

Va començar a la meva parròquia. Un dia, l’anterior arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, em va demanar si volia assumir la responsabilitat de la direcció de Càritas Diocesana de Tarragona. Jo encara estava treballant, i compaginar el que em proposava amb la feina d’inspector en cap i tot el que suposava... Esclar que no vaig dir que no, perquè en el meu vocabulari el ‘no’ surt molt poques vegades. Com a director de Càritas Diocesana de Tarragona hi vaig estar vuit anys. Primer estàvem al Palau Arquebisbal, però ben aviat, i amb el consens de tot l’equip, vaig veure que havíem d’anar a un local una mica més ampli, i que havíem de modernitzar els serveis, i per això vam anar al carrer Armanyà.

Això va ser del 2010 al 2018.

Considero que és l’adequat: quatre anys per planificar i quatre anys per executar. Ara a Càritas Catalunya voldria fer el mateix. Ja en porto sis al capdavant, perquè al 2016 vaig començar com a president de Càritas Catalunya i encara era director de Càritas Diocesana de Tarragona. D’aquí a dos anys, el 2024, diré prou, perquè és bo que hi hagi relleu, noves maneres de fer i de pensar. Altrament, caus en les inèrcies, i les inèrcies no les tinc per bones.

Com ha canviat la teva vida des que estrenys més els lligams amb Càritas?

Entrar a Càritas et dona una bufetada de realisme absolut, perquè és topar amb allò que moltes vegades la mateixa societat maquilla i dissimula. La realitat és molt més profunda i molt més dura del que ens la presenten, i del que nosaltres ens imaginem o volem creure que és. La situació que vam viure a Càritas amb la crisi del 2008 i 2009 ja va ser dura. Moltes persones van perdre la feina, però encara hi havia els avis, que tenien malgrat tot un coixí. Ara, el coixí dels avis ha quedat aplanat com un paper de fumar.

La situació és dura, oi?

La situació ara és molt dura. Ens venen moltes persones que no havien imaginat mai que podrien venir a Càritas a demanar ajuda: lloguers, rebuts de llum, rebuts d’aigua... i sobretot alimentació. I també hi ha la soledat de les persones grans. La solució per a les persones grans no són les residències tal i com les tenim configurades ara. Hauríem d’anar a uns models en què la persona pogués continuar estant a casa amb acompanyament domiciliari.

La gent coneixem prou Càritas, més enllà de portar-hi la roba que ja no ens posem?

Es té, en general, una visió molt assistencialista de Càritas. Es pensa que només fem roba i menjar. Tenim molts programes d’atenció a la infància, molts programes d’atenció a la gent gran, programes per combatre el sensellarisme, programes que ajuden moltíssim que les persones puguin arribar a final de mes sense que els falti per menjar; i no a través de la bosseta de menjar típica i tòpica, sinó amb la tarjeta moneder, que dignifica. La persona és autònoma, mana, decideix i tria. El problema de Càritas és que no hauria d’existir. Tampoc fem ostentació, ni volem, de si fem això o fem allò. És una entitat no lucrativa. No som una ONG. Som una entitat d’Església que intenta ocupar-se de les persones amb necessitats.

I amb quants voluntaris?

Uns 12.500 voluntaris a tot Catalunya. Hem baixat, després de la pandèmia. El voluntari té un promig d’entre 65 i 70 anys, i majoritàriament són dones. Tenim també persones contractades que són les que assessoren, acompanyen i ajuden els voluntaris. Hi ha un rerefons espiritual en l’ajuda a l’altre, perquè en el fons tot es resumeix en una sola paraula: amor. Si tu no estimes el qui tens al costat, difícilment estimaràs algú que desconeixes. En aquest moment a Catalunya, dues de cada sis famílies estan en situació de pobresa severa.

Com ho fas per no desesperar?

S’ha de tenir la visió de l’ampolla mig plena. Els problemes hi són, però no existeixen permanentment: cal trobar la solució. Quan tens un problema davant, no et pots angoixar ni baixar en barrina i crear-te un trauma permanent de si seràs capaç de solventar-lo o no. Aquesta baixada a l’avenc de la psicologia interna és molt perillós, perquè genera una desprotecció que pot conduir a la desesperació. Les persones sense sortida hi poden caure fàcilment. Han augmentat molt els suïcidis de gent desesperada... Quin és el do més preuat que tenim a les mans?

La vida.

Si tenim la vida, comencem per aquí, i a partir d’aquí, anem buscant solucions. Les solucions es troben quan es busquen. Ningú pot esperar que li arribin com l’aigua del cel. A Càritas puc dedicar la meva vocació social d’ajudar els altres en allò que sóc capaç de fer una mica bé, que és donar-los l’alegria del moment d’obtenir allò que no tenen. L’ajuda als altres és molt satisfactòria. Com a voluntari que soc a Càritas, la satisfacció de veure una rialla als llavis d’una persona necessitada, no saps el preu que té.

Què significa per a tu ser de poble?

Mantenir la identitat d’uns orígens, una manera de ser, un entorn conegut, un patrimoni i una relació amb la resta de veïns i pobles de la comarca.

No hem parlat de la teva família. Estàs casat i tens tres fills, oi?

Tres fills i cinc nets. He tingut la sort que la meva família m’ha entès molt bé, i ha sabut que, a més a més de l’acció solidària i social, l’altra de les meves prioritats era la investigació. Sempre em diuen que no soc mai a casa, i que m’ho he de prendre més amb calma i no fer tantes coses ara que ja estic jubilat... D’acord, però si no hi ha persones que impulsin, què fem? També penso que el meu exemple serveix perquè ells valorin el passat històric que ens toca preservar i la importància de donar més valor a les persones que no pas a les coses.