Els Jans, l’altre cementiri

El Cementiri dels Jans o dels anglesos és també el cementiri protestant de Tarragona. A Menorca, després d’un segle de domini britànic, ‘jans’ és la forma tradicional de referir-se als soldats o mariners anglesos. La paraula pot tenir l’origen en el mot anglès John o bé francès Jean, segles enrere nom habitual entre militars i gent de la mar al Regne Unit i a França. El fossar del passeig marítim Rafael Casanova, 28, potser és el seu tercer emplaçament, després d’haver-se’n construït un al Camp de Mart, emplaçament no confirmat documentalment, i, més endavant, a la zona de la pedrera del Miracle.

Els antecedents semblen trobar-se en la Guerra de Successió a principis del segle XVIII, per acollir les baixes de soldats britànics generalment de religió protestant, que, amb els Països Catalans, feien costat als Àustria enfront dels Borbons, amb algun nínxol datat, precisament, el 1714.

El cementiri protestant més antic

El cementiri anglès de Lisboa no entrà en funcionament fins al 1725 i el de l’església alemanya, a la mateixa capital portuguesa, fins al 1761, per això el tarragoní és el fossar protestant més antic de la península, tot i que no en el mateix lloc.

Fora dels Països Catalans, però dintre encara de l’Estat espanyol, el primer obert per protestants fou el cementiri baptista de l’Havana (Cuba), el 1887. El tarragoní, però, no és l’únic pensat per soterrar-hi les despulles de protestants estrangers, diplomàtics, militars, comerciants, navegants, residents i turistes, perquè se’n van fer d’altres de semblants a Alacant, Maó o València, i es van mantenir recintes singularitzats a Barcelona i altres llocs.

A Dénia hi ha també un altre cementiri dels anglesos, construït el 1856 a tocar de la platja Marineta Cassiana, per a la colònia britànica, important pel comerç de la pansa cap al Regne Unit i els Estats Units. I a Maó, hi ha també un cementiri dels anglesos.

El primer enterrament públic protestant

El gener de 1832, una comitiva amb el cos consular de la ciutat i tripulants de vaixells anglesos ancorats al port, encapçalada per John Bridgman amb una Bíblia oberta sostinguda amb les mans, recorregué els carrers de Tarragona amb les despulles de Maximilian Baker, vice-cònsol britànic, fins al Miracle.

Tothom baixà al carrer a veure-ho, o s’ho mirà, en silenci, dels balcons estant, o ho espià rere els finestrons, amb una barreja de curiositat i expectació: era el primer enterrament protestant públic que tenia lloc al país.

L’endemà mateix, el senador vitalici Antonio Fernando de Echanove y de Zaldívar, arquebisbe de la diòcesi, va posar el crit al cel i ho denuncià com un insult i un escàndol per a la unitat catòlica d’Espanya i demanà que el fossar en qüestió fos més allunyat del centre de la ciutat. Baker fou sepultat al cementiri dels anglesos i seguint el ritu anglicà.

Disset anys després, Bridgman, vice-cònsol britànic, rus i portuguès alhora, fou el primer a ser enterrat en el recinte actual.

Una mirada a les inscripcions que indiquen la identitat de les despulles, no sempre llegibles amb facilitat, n’explica els orígens de fins a dotze països diferents, en alguns casos amb símbols maçònics vora la creu cristiana que els fa companyia en el viatge final.

Entre la norantena de tombes, hi reposa també Louis Agostini, vice-cònsol nord-americà, president del Comitè Protestant de les comarques de Tarragona i casat amb la tarragonina Maria Banús i el testimoni de vides que van començar a Brooklyn, a Copenhagen, a Londres, a Amsterdam o a Ginebra, amb els mariners del Thorpeness, el vaixell anglès enfonsat per l’aviació franquista al port de Tarragona, el febrer de 1938, o el cas de Nora Holambol que Olga Xirinacs elevà a la categoria literària en la seva obra Zona Marítima.

El fossar també és protagonista de la seva novel·la No jugueu al cementiri.

Enterraments protestants, cursa d’obstacles

El sepeli dels cristians protestants era un gran problema perquè, sent la majoria de cementiris propietat de les parròquies catòliques, no els era permès de ser-hi sebollits, ja que eren considerats heretges.

El 1870, l’ajuntament de Reus fou el primer a establir el caràcter no confessional del cementiri local. S’hi habilità un espai per als no catòlics, amb una àrea pròpiament civil i una altra dita dissident, per als protestants.

I malgrat que, des 1855, una llei feia possible cementiris per als morts fora de l’església de Roma i obligava els ajuntaments a garantir-ne una sepultura digna, el problema persistia. Calgueren noves disposicions, el 1872, forçant a reservar, en els cementiris ja existents, un espai que permetés la sepultura dels autòctons no catòlics, amb el màxim decòrum i protegit de profanacions.

El 1875, a Villena (Alt Vinalopó), l’arxipreste de la parròquia ordenà la clausura temporal del cementiri local en haver-hi estat soterrat un protestant, fet que considerà una profanació i obligà a enterrar els catòlics en una altra església local, fins que no se’n desenterressin les despulles de qui havia rebutjat l’extremunció, repetidament, i morí conscientment com a cristià protestant.

El batlle, instigat pel clergue, n’ordenà l’exhumació i l’enterrament en un camp particular. I a Menorca, els capellans no volien que els amortalladors vestissin els difunts protestants, ni que els familiars d’aquests usessin els cotxes fúnebres per al seu transport. Un cas extrem es produí amb el cadàver de Jeroni Oliva i Pons, que restà insepult i quasi en putrefacció fins a ser enterrat, ja que assistia als cultes protestants.

El 1877, el pastor de Reus, Martínez de Castilla, que havia aconseguit un lloc per a cementiri protestant al Pont d’Armentera, trobà impediments municipals per a dur a terme una cerimònia religiosa a la tomba de Magdalena Sotorra, morta el 15 de gener, i muller del sindicalista protestant Narcís Tomàs, així com per enterrar-la en el cementiri general de Reus, a causa de la seva condició de protestant.

Més de 400 persones, moltes de les quals vinculades als corrents més liberals de la ciutat, n’acompanyaren les despulles fins al cementiri. Vuits dies després, l’ajuntament reusenc prengué l’acord de construir un cementiri per als no catòlics, però fet el primer sepeli el maig, no permeté de col·locar-hi una creu amb un verset bíblic.

El pastor n’aconseguí l’obertura, així com la de sis petits espais civils en altres localitats properes. Amb exemples similars ompliríem de pàgines aquest diari ja que, durant el franquisme, es tornaren a reproduir aquests fets luctuosos.

Sovint, els enterraments de creients protestants tenien una repercussió social enorme, com és el cas, el 1875, de Ribesaltes (Rossellò) on el pastor L.Trial presidí el funeral del fill Veschambes, amb més 5.000 assistents, el 90% de la població local. I, el gener de 1894, el soterrament civil de G.Lawrence, a Caldes de Montbui amb 3.5000 habitants, reuní més d’un miler de persones que n’acompanyaren el cos del difunt fins al cementiri dissident local, amb el taüt carregat per pares d’alumnes de les escoles que hi havia fundat.

Set anys després, més de 2.000 mil persones assistiren al sepeli purament civil de la jove protestant Isabel Alfonso Candela, a Crevillent (Baix Vinalopó). El 25 de març de 1920, a Vallfogona de Balaguer (Noguera), la inhumació d’un protestant convocà més de 500 persones dels 915 veïns que hi residien, acompanyant el fèretre dut per vuit sometents armats i uniformats, en presència de l’alcalde.

Amb la República, els murs dels cementiris, separant la zona catòlica de la no catòlica, seran abatuts, moment viscut amb gran emoció ja que posava fi a una discriminació històrica. El goig, però, tindrà poca durada, ja que el desembre de 1938, el govern franquista ordenà a les corporacions municipals d’aixecar de nou les antigues tàpies que separaven el cementiri catòlic del civil. Caldrà esperar, novament, quatre dècades, per a començar a recuperar la normalitat.

Els Jans, el cementiri desapercebut

Centenars de persones, a Tarragona, passen cada dia per davant del cementiri dels Jans, pel passeig que voreja la costa entre les platges del Miracle i l’Arrabassada. Potser a molts els deu passar desapercebut l’interior que, plàcidament, s’amaga rere el mur exterior i, doncs, en desconeixen del tot la història que conserva.

Sempre que, atret per la curiositat, havia intentat guaitar-hi, a través de l’alta porta de ferro forjat que protegeix el recinte del carrer amb un gros cadenat al pany, em semblava que tenia l’aparença d’un «jardí desolat», segons el vers de Joan Alcover.

De fora estant, podia entreveure’s un paisatge on l’herbam, altiu, s’enfilava cel amunt, desendreçadament, i on els margallons, les palmeres, els xiprers, les esparregueres i les branques frondoses dels pins dels solars adjacents compartien, pacíficament, veïnatge, silenci i el pas inevitable de les hores.

Un dissabte assolellat, ja fa anys, vaig entrar-hi per primer cop amb aquella sensació anímica de qui penetra en un espai excepcional, únic, en certa manera sagrat, també. La imatge de recinte abandonat que havia anat covant, no s’avenia amb la realitat.

El pati que apareixia a l’entrada, just baixades les sis escales de pedra, feia encara olor d’herba fresca, acabada de segar. I, tant aquí, com a l’interior de les dues voltes que s’endinsen cripta endins i on hi ha la norantena de nínxols, tot era endreçat i gairebé immaculat, com si la netedat en fos sempre l’estat natural.

Però, quan ara hi he tornat, per guaitar rere la porta reixada, m’ha envaït la sensació que l’abandonament i la descurança han tornat a ensenyorir-se del recinte. Sovint m’he demanat com devia ser la vida d’aquells que, a gran distància d’on van veure la llum primera, en van conèixer la darrera, a Tarragona.

Des dels soldats que van venir a defensar una nació i una causa que no eren les seves, fins al consignatari de vaixells que es va forjar aquí un futur confortable o alguns mariners, negats en circumstàncies adverses, o el turista a qui un accident fortuït a la moderna Costa Daurada posà fi a la seva existència.

Anglicans, presbiterians, luterans, maçons, ateus, agnòstics, Jans tots ells, estrangers en una altra terra, continuen compartint quietud, contigüitat i vegetació. Quants espais com aquests, quantes històries desconegudes, quants recintes amagats no hi deu haver en aquest país?

Tant de bo que la cessió del cementiri a la nostra ciutat, proposada pel consolat britànic, no li comporti un futur semblant al present del Banc d’Espanya, la Tabacalera o la Savinosa. Amén.