Els Agostini, una família diferent

Escòcia, Califòrnia i Tarragona

Quan Louis Agostini, nord-americà d’origen italià, arribà a Tarragona, el 1875, la ciutat s’acostava al 25.000 habitants. El pare, l’advocat republicà Giulio Cesare Agostini, havia estat diputat electe a l’Assemblea Constituent Romana, molt implicat en el procés d’unificació italiana i acabà els seus dies a Londres. Morts els pares a l’exili, Louis va anar a viure a casa d’una tia a Escòcia, però amb disset anys emprengué el camí d’Amèrica i s’establí a Califòrnia, s’hi nacionalitzà i hi feu de corresponsal de La Voce del Popolo, òrgan del Partito Nazionale Italiano. També s’adherí a la maçoneria i hi arribà al grau màxim: el 33. Sent de religió protestant, aquí entrà en contacte amb l’església de Reus i el pastor Antonio Martínez de Castilla que, el 1879, oficià la cerimònia de casament amb la jove tarragonina Maria Banús Ciurana, d’una família benestant profundament catòlica que rebé malament la conversió de la filla a una religió per a ells herètica. Miquel Banús, el pare, era un pagès de La Masó i la mare, Maria, de l’Albi (Garrigues). La parella Agostini-Banús es va conèixer a la fonda d’una tieta de Maria Banús on era a dispesa Agostini, força anys més gran que la jove muller. El 1896, Agostini formà part del Comitè Auxiliar de la Missió Evangèlica de Reus i de la província de Tarragona, presidit pel pastor i integrat per creients estrangers que hi residien o bé que hi tenien interessos econòmics o consulars.

De conviccions democràtiques i republicanes, el gener de 1887 s’adherí a l’acte de reconeixement fet a Tarragona al científic republicà Odón de Buen pels seus correligionaris i, el setembre de 1904, assistí a Roma al Congrés Internacional Lliurepensador. Interessat en el comerç internacional, veié en el port de Tarragona l’oportunitat professional de prosperar, es feu consignatari de vaixells i agent de duanes i començà a traginar cups i bocois i a importar fusta, carbó, sofre, oruxo, etc., sovint amb vaixells italians procedents de Civitavecchia, Seta, Phillippeville, Cardiff, Liorna, Bilbao, entre altres ports. Inicialment, va tenir l’oficina comercial al carrer del Mar, 1, però, aviat, fixà el despatx als baixos del número 27 de carrer d’Apodaca, on els vespres feia classes particulars d’anglès, disciplina que també impartí a l’Acadèmia Mercantil i a l’escola de la Il·lustració Obrera. Al principi, també la residència familiar era al carrer d’Apodaca, 25, 4t 3a, si bé després s’establí al carrer de Castellarnau, 5. Des del despatx facilitava també informació naviliera i tramitava passatges, com ara als jornalers que anaven a treballar a Costa Rica.

El desembre de 1899 havia estat nomenat vice-cònsol dels Estats Units i, el 1903, rebia instruccions de les autoritats d’aquest país de no atendre més assumptes relatius a Cuba, atesa la conversió de l’illa caribenya en república independent. Cada 4 de juliol, festa nacional dels Estats Units, Agostini en feia onejar la bandera per festejar-ne la commemoració de la independència, a la seva oficina. Va morir a Tarragona el 5 d’abril de 1915 i el seu enterrament al cementiri dels Jans va ser molt concorregut per la seva projecció pública. El Diario de Tarragona de l’època en parlava així: “Agostini unía a un caràcter dulce y bondadoso, una firmeza inquebrantable a prueba de halagos, de insidias y de amenazas“.

Agostini-Banús, família nombrosa

Louis i Maria van tenir una família nombrosa, en la qual la mortalitat infantil feu també els seus estralls. Beatriu, la primera filla, va néixer el 1880, el 1884 Cèsar Franklin, el 1890 Hilda, el 1893 Guido Hèctor, el 1896 Edgar Rubèn, el 1899 Nelly i Stanley Fulton el 1904. Tots ells van fer els estudis bàsics a l’escola protestant de Reus, amb metodologia més avançada i mentalitat més oberta que els centres educatius convencionals del Camp, i els secundaris a l’Institut de Tarragona. La filla gran escriu a la premsa protestant reportatges sobre la terra d’Israel ja que hi viatjà formant part d’una missió protestant a Jaffa i, el 1899, entra com a professora de l’escola protestant de Reus i es dedicarà també a la docència en altres centres d’Espanya, Síria, Alemanya i Anglaterra. Casada l’estiu del 1913, a Londres, amb el metge i pastor Robert M. Fenn’s, l’acompanyarà en la seva tasca pastoral al Perú i a Anglaterra on residiren.

Cèsar coincideix a l’Institut de la Rambla Vella amb Antoni Rovira i Virgili i amb Marcel·lí Domingo, domina, a més de l’italià, l’anglès i el català, les llengües de casa, també l’espanyol i el francès, farà els estudis de comerç a Tarragona i substituirà el pare com a cap de família, així com al davant del negoci de consignatari de vaixells. Plenament implicat en el teixit associatiu tarragoní, el 1911 és escollit secretari del Club Gimnàstic i bibliotecari de l’Ateneu Tarraconense, serà el primer president del Col·legi de Duanes i membre de la junta de la Cambra de Comerç tarragonina durant anys. El febrer de 1915 succeirà el pare al capdavant de la representació consular. Es casà el 1933 amb Teresa Olivé i Magarolas i la parella feu un viatge de noces de tot un mes, per França i Anglaterra. Durant la guerra, fou agregat consular nord-americà a Marsella, on morí el 1939.

Edgar farà ciències exactes a la universitat de Madrid. Casat el 1930 amb Constanza Correro, d’Almodóvar del Campo (Ciutat Reial), fou catedràtic de matemàtiques a l’Institut Pérez Galdós de Las Palmas (Canàries), del qual serà director el 1932. El 1937 dirigí l’Instituto -Escuela de Madrid, així com els instituts Lebrija i Lagasca de la capital espanyola. L’any següent passà a Ciutat Reial i després a Puertollano. A les Canàries, sota control franquista, s’inicià en contra d’ell un expedient de depuració professional a causa de les seves idees polítiques, si bé es feia constar que sempre havia observat “bona conducta social” i, a més, havia salvat de les flames l’arxiu parroquial a Almodóvar, en esclatar la guerra. Fou destituït del càrrec a l’Institut i separat oficialment del servei docent. Tot i haver-ho intentat abans, infructuosament, la rehabilitació professional no li arribà fins al 1957, quan ja tenia 61 anys. Adquirí un reconeixement destacat com a expert en l’obra de Cervantes, compartia l’afició per la bona literatura amb el seu amic Domènec Guansé i va escriure Historia de Almodóvar del Campo i La población de la Balálita .

Nelly estudiarà magisteri i infermeria, farà de mestra a Tarragona a l’escola de pàrvuls de carrer de la Destral i el 27 de juny de 1919 prendrà part en el III Congrés de Metges de Llengua Catalana que s’inaugurà al Teatre Principal de Tarragona. Casada el 1927 amb l’enginyer suís Albwyn Oberholzer, s’establí a Barcelona on el marit treballava al port, feu traduccions de l’alemany i, finalment, van viure a Portugal. Stanley cursarà estudis de comerç a Tarragona i treballarà en un banc de la ciutat. Qualificat de “jove intel·ligent i culte” per la premsa local, el maig de 1934 se’l nomenà representant de l’Oficina Municipal de Turisme de Tarragona a Nova York on, a principis de 1935, aconseguí que una important agència de viatges posés la nostra ciutat com a punt de visita obligada en totes les excursions que aquesta organitzava per la península ibèrica. El 1929 es casà amb la porto-riquenya Carmen Feliciano.

Hilda, mestra i polìtica

Titulada mestra elemental el 1909, a Madrid fou alumna de l’Instituto Internacional i l’any següent al Col·legi Internacional de Barcelona, tots dos protestants, on col·laborava el pedagog vallenc Eladi Homs. El anys vint feu de parvulista en una escola del Raval, treballà també a l’Escola del Treball, on rebé la influència de Rafael Campalans, i el 1926 es casà amb l’andalús Guillermo López. Participà com a docent en els projectes de renovació pedagògica i el seu republicanisme laic i socialitzant la dugué a les files del Partit Republicà Radical Socialista del tarragoní Marcel·lí Domingo. El 1933 obtingué el títol de professora de català de la Generalitat i, l’any següent, ja participa en mítings polítics per tot Catalunya, com a Tarragona el mes de febrer, amb M. Domingo i V. Kent, o el 1934 amb P.Lloret, E.Salvador, J. Serra Hunter, R. Nogués i Biset, D. Bargalló i E. Duran i Reynals. Gran Mestra de la maçoneria amb el nom de Maya, l’octubre de 1936 entra al PSUC i participa en els seus mítings al costat de J. Comorera, M.Valdés, R. Vidiella, T.Pàmies, J.Miret o À.Estivill. A l’exili s’incorpora a la Izquierda Republicana d’Azaña i el 1946 és premiada als Jocs Florals de Montpeller pel seu treball “El mestre i l’escola”. Treballà en organitzacions protestants d’ajuda als refugiats i morí el 6 de setembre de 1976, a Bondy, prop de París.

Guido, un heroi popular

Guido Héctor Agostini, tindrà com a professor Claudi Ametlla a l’Institut, acabarà el batxillerat el 1910 i estudiarà veterinària a la universitat de Madrid. Soci i activista del Club Gimnàstic, era un personatge popular entre els joves tarragonins de l’època per la seva simpatia, coratge i una gran capacitat de seducció. En esclatar la I Guerra Mundial s’allistà voluntari a la legió estrangera francesa, convençut de la superioritat moral dels aliats, tot criticant la passivitat, la covardia i l’egoisme que duien a no interessar-se directament en la lluita al costat dels valors que representava França. Formà part d’un destacament de granaders amb tropes senegaleses, a les avançades del Somme. Arribà a caporal i rebé dues condecoracions de guerra pel seu heroisme. En una postal des del front al seu amic tarragoní Trifó Bas i Mercader, deia: “Tu que saps sentir el patir de Catalunya sabràs comprendre al fi el plany dels nous pobles oprimits i ésser en mi en esperit”. El març de 1917 aprofità un permís de 15 dies per tornar a Tarragona i el dia 19 un centenar de comensals li oferiren un banquet d’homenatge a l’Hotel París, amb representants de les diferents nacions aliades. Durant la seva estada explicava, un cop i un altre, la seva experiència bèl·lica i els motius que l’empenyien a la lluita davant d’un auditori embadalit. Cinc mesos després, a finals d’agost, moria als 23 anys a la batalla de Verdun, al sector de Cumières, en tocar-lo un obús alemany quan anava a rescatar un ferit, després d’haver-ne salvat un altre. Segons els seus companys, se’l trobava “als llocs de més perill, exposant-se mil voltes cada dia per a salvar un company ferit i per a prendre part en les empreses més follament atrevides”. La notícia de la seva mort en combat causà veritable commoció a la ciutat i el llavors president del Nàstic, Pau Gavaldà, exclamà emocionat “Reposa en pau, gran amic de les llibertats dels pobles”.

Durant anys, un retrat seu s’exposava al local del Club. Una sessió extraordinària de cinema va tenir lloc a la seva memòria, al Saló Modern, el 3 de maig de 1918, amb projecció de films de guerra i amb el retrat del jove Agostini presidint-ne l’acte, mentre sonava La Marsellesa, amb tot el públic a peu dret. El diumenge 16 de juny següent, també en honor del jove legionari, es jugà un partit de futbol entre el primer equip del Nàstic i el Canadiense FC., al camp de carrer E. Figueras, així com proves atlètiques, salts d’alçada, llançament de javelina, pes, disc, etc., amb assistència dels cònsols dels països aliats i el trofeu d’una copa oferta per l’arquebisbe A. López Peláez que, la tardor de 1917, havia visitat el front de Verdun. Stanley Agostini, germà de l’homenatjat, feu la sacada d’honor enmig d’una gran ovació. El 12 de novembre, l’endemà de l’armistici, la Societat d’Amics de França, presidida pel futur batlle Pere Lloret, envià una petició a l’Ajuntament, acompanyada de 1.200 pessetes, per a la construcció d’una font amb el seu nom i la seva efígie en un jardí públic, adduint que Guido era “el missatger de la victòria”. La sol·licitud fou aprovada, però mai no arribà a fer-se. És enterrat al nord de França, a Chattancourt, escenari de la batalla de Verdun, lluny de la Tarragona on havia nascut i on desitjava tenir el repòs definitiu.

Adeu als Retalls tarragonins

Em sap greu, però aquest serà el darrer dels Retalls tarragonins per decisió del Diari. Ja no sortiran, doncs, més articles d’aquesta sèrie de temes tarragonins variats (història, biografies, llengua, cultura popular) per difondre’n la memòria col·lectiva i contribuir a reforçar el nostre orgull de ciutat. Dono les gràcies a Núria Pérez, directora del Diari de Tarragona quan va convidar-m’hi a escriure fa dos anys, a periodistes de la casa amb qui he trobat tantes complicitats i als lectors que amb tant d’afecte i interès han seguit els meus articles quinzenals. Tot sigui ad maiorem Tarraconis gloriam!