El Foment de la Sardana l’Harmonia

El 25 d’octubre de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, un grup reduït de joves sardanistes van llogar un local a la carretera de Barcelona número 20 (actual Via Augusta) i van fer una crida a incorporar-se en un projecte que pretenia la defensa i divulgació de les danses del país, principalment de la sardana.

De perfil clarament catalanista, la primera ensopegada ja la van tenir amb el nom doncs el governador civil de l’època, Maximiliano Soler, no els va deixar posar només Foment de la Sardana, com era el seu objectiu, i van tenir que canviar per l’Harmonia (La Armonia, es clar) per poder tenir el permís d’activitat.

Al cap d’un mes ja tenien els primers 125 socis, molts dels quals anaven a les ballades setmanals de sardanes que organitzaven al seu local, primer amb un pianista i a partir de 1927 amb la Cobla Tarragona que aleshores ja formava part de l’entitat. Com a curiositat diem que els instruments per la nova cobla es van adquirir a ex-músics d’una cobla de Reus i es pagaren a terminis amb accions de 5 pessetes. Alguns dels donatius més importants per aquella cobla vingueren de les mans de Leandre Ripoll i Pau Olivé Sanromà.

El primer esbart dansaire

Com una secció més de l’entitat es va crear un Esbart Dansaire, el primer que es va formar a Tarragona. Els vestits per aquesta secció es van anar a buscar a Barcelona, així com els «professors competents», segons indiquen en el seu butlletí, que van ensenyar les primeres danses. En un primer moment la direcció es va encomanar a Carles Pallac que va ràpidament va ser substituït per Domènec Aleu. A partir de l’any 1928 se’n fa càrrec Francesc Montesinos que més tard incorpora com a sotsdirector Miquel Torregrosa. Ambdós el dirigeixen fins a finals de 1935. La darrera etapa la lidera Esteve Pons fins la dissolució de l’entitat el juliol de 1936, just iniciada la guerra civil.

Pels mes experts, dir que en el seu repertori portaven danses més aviat senzilles com l’Indiot, el Ball Cerdà, L’espunyolet, La Dansa de Castellterçol, La bolangera, Sant Ferriol, L’eixida, el Patatuf o les Danses de Vilanova. Segons comenten en el seu darrer butlletí, poc abans de la seva dissolució, tenien previst incorporar danses més ambicioses, com les Gitanes del Vallés, però no van ser-hi a temps.

No va ser fàcil per aquest col·lectiu mantenir-se actiu, com es pot veure en un article del seu director, Esteve Pons, publicat el juny de 1936 on explica que després d’algunes crides als socis els components de l’esbart havien passat de 8 a 16. Poc durà aquesta situació.

Molts dels components d’aquell primer esbart, amb el mateix Esteve Pons com a director, van intentar refer-lo després de la guerra i l’opció que van trobar més factible va ser la d’incorporar-se a la Secció Folklòrica de Educació i Descans dins de l’Organització Sindical del moment. Aquest esbart es va mantenir fins l’any 1968.

El butlletí de l’entitat (1931-1936)

El butlletí de l’Harmonia es va començar a publicar, amb una periodicitat mensual, a partir del mes de desembre de l’any 1931, coincidint amb la celebració del seu 5 aniversari. Tot i que la incorporació d’aquest mitjà podia donar la sensació de màxima activitat, no es desprèn això dels seus articles ja que sovint insistien en la necessitat de fer-se’n soci i es queixen de la poca assistència a les ballades. Tot i així a partir de l’any 1932 es crea una secció de teatre, amb intermitent activitat.

En els seus articles també destaca la seva reivindicació del català, per la qual cosa organitzaven formacions, facilitaven serveis de correcció i impulsaven campanyes de retolació als comerços locals. També la necessitat de saber ballar, i fer-ho correctament segons els criteris estètics del moment, la sardana i altres danses del país.

Curiosament, i a diferència dels esbarts actuals, no s’esmenen els balls que havien format part o encara ho feien dins el seguici festiu local (gitanes, cercolets, pastorets,...). Només es fa alguna referència per indicar-ne actuacions durant les festes de Sant Magí, Santa Tecla, Sant Roc o de la Mare de Deu del Roser. Res pel que fa a la seva recuperació o divulgació per donar-hi suport quan de fet hi ha moltes necessitats tenint en compte que es van produint algunes pèrdues importants entre darrers anys del s.XIX i el primer quart del s.XX.

Davallada d’activitat

A finals del mes de maig de 1932 la davallada de socis obligà a la Junta a prescindir del local de la Via Augusta. Provisionalment es van instal·lar als baixos del número 19 del Cós del Bou. El setembre d’aquell mateix any, però, ja es van aixoplugar dins l’Ateneu tarraconense de la Classe Obrera, que aleshores es trobava al número 20 de la Rambla, on ara hi ha l’Hotel Lauria.

El fet d’abandonar el local va comportar també el canvi d’ubicació de les ballades de sardanes que van passar a fer-se a la Rambla. Aquí va néixer un nou problema econòmic per una entitat en hores baixes, ja que al no controlar les entrades ja no calia fer-se soci per poder anar a ballar, fet que des del seu butlletí es reivindicà sovint.

Com es pot veure, una entitat que en els seus pocs anys de vida va tenir una intensa activitat al voltant, principalment, de la promoció de la sardana i que va suposar l’entrada del mon dels esbarts a la ciutat, un moviment que just s’havia iniciat amb força a altres punts del país a primers del segle XX.