Cap al pessebre.... és Nadal

El pessebre com el coneixem, l’establia (en llatí praesepium), el va promoure per primera vegada Sant Francesc d’Assís, el sant de la humilitat, al Nadal de 1223 a la població italiana de Greccio. Enguany fa 800 anys. Des de llavors al llarg dels segles ha esdevingut, entre altres, el millor símbol del Nadal. Una tradició molt arrelada.

El pessebre va arribar a les llars catalanes al segle XVIII. En aquella època era la millor manera de transmetre als nens la història del naixement de Jesús. Tradicionalment el pessebre a Catalunya ha estat sempre ecològic, a partir de la vegetació que hi ha en aquell període de l’any a l’entorn: besc, molsa, fulles seques, plantes aromàtiques...

Les figures més tradicionals són els pastors de l’anunciata, l’aiguadera, les ovelles i altres animalons, i a la nostra terra no hi pot faltar el caganer, tot culminant amb el Naixement a la cova amb l’àngel que proclama la bona nova. Tradicionalment el pessebre a les nostres llars es munta entre el 6 i el 8 de desembre i es manté fins a la festa de la Candelera (2 de febrer).

«A la diada de Nadal ens trobem a l’hora dolça de cantar vora el portal, entre suro guix i molsa. Xics i grans, meravellats, hi fan llarga companyia».

Molts han estat els poetes catalans que han dedicat versos al pessebre, tant des del punt musical, El pessebre de Pau Casals, o el literari, El poema de Nadal de Josep M de Segarra.

Avui, però, farem menció de dos dels nostres poetes més notables arrelats al Camp de Tarragona: Mn. Miquel Melendres Rué i Mn. Ramon Muntanyola Llorac. Tots dos estaven units per un entranyable i emotiu record pel Cardenal Vidal i Barraquer. Mn. Melendres (1905-1974), fulgent poeta de la terra ens diu, entre d’altres reflexions:

Cap el pessebre, totes les terres i totes les parles coronen les bones voluntats i proclamen que l’art no viu únicament de normes rígides. Anem al pessebre, que es adoració i ens fa saber que al costat dels bressols de les mares gronxen els fills dels homes i ara hi ha una nova Mare que gronxola el fill redemptor. Dins l’establia, són entronitzades les coses més petites que a tall de figuretes són guardades dins del caixó i conserven llur actitud de reverència.

Beneït és Nadal, i qui sap si en el pessebre el Nin ens donarà el sentit de la simplicitat, que és com el lumen gloriae d’aquest món de tenebres. Festa noble i de rialles en nostra casa pairal, l’armonia fes que hi plani. Per Nadal cada ovella al seu corral.

La literatura de Mn. Muntanyola (1917-1973) uneix els sentiments de Fe, Cultura, Història i País. Quatre paraules, però, que representen molt més, són un sentiment profund que es desprèn en tots els seus escrits i obres poètiques i és escaient fer uns comentaris d’una part dels millors versos dedicats al nostre tradicional pessebre. Són poemes amb molta significació i representen un homenatge al gran poeta de l’Espluga de Francolí.

Muntanyes de Suro: Suro i cartró, arena i molsa, camins fets de cendra, rieres de vidre, arbrets de bastó, pendissos de roc, muntanyes gelades. Jo tinc un pessebre per mi és el millor.

Figuretes de Fang: Figures i cases, d’argila i paper, corrals amb gallines, dos bous i un pagès, tres dones que renten amb aigua d’un rec, pastors que s’admiren i uns àngels que canten d’un núvol encès. Jo tinc un pessebre bonic com cap més.

Imatges Sagrades: En una establia que sembla un altar, l’Infant entre palles, Maria se’l mira, Josep ha plorat, i el bou i la mula l’adoren postrats, dempeus un àngel vigila el portal, un pastor porta d’ofrena un xai i el tres Reis vindran pels camins gebrats. Jo tinc un pessebre tot il·luminat.

Paisatge Interior: Amb gebre a la plana, amb neu en els cims, amb fonts i rieres, amb fruites als arbres, amb sol als camins, pastors i ramades, infants i ocells, on canten els àngels i llencen confits, on plouen estrelles la llum a gotims. Jo tinc un pessebre vivent en el pit.

Establia: L’establia no és pas buida, hi pren repòs el cor meu, hi nia un ocell que cuida d’omplir-la en desig de Déu. És ben estesa de palla, marca l’ocell la cancó. El fill de Déu hi davalla, algú dirà que és rondalla i és història del Nadó. Jo tinc un pessebre, tot temps és Nadal.

Pessebre del mar: Muntanyegen les onades, el peix pastura a ramats. Les gavines, amb els àngels, fressegen enmig del blau. Pel bressoleig de les barques, pel gebre en flor a l’arenal, no pressentíeu, pescaires, que és nat, per tots, un Infant?

Mn. Muntanyola ens recorda amb aquests versos la tradició del pessebre i la seva significació per Nadal a les llars. Els seus textos amaren tendresa vers aquest trascendent fet de Betlem. «Infants, ocells i nadales, verd de molsa i romaní. Estels, pastors, blancura de neu que iguales, la muntanya i el camí».

Acabem recordant els versos del gran escriptor Miquel Martí i Pol: «Hem bastit el pessebre en un angle del menjador, sobre una taula vella, el pessebre mateix de cada any amb la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella».

A la nostra ciutat cal tenir una menció especial per la quasi centenària Associació Pessebrista tarragonina, constituïda el 3 de desembre de 1928, que fidel cada any ens obsequia amb un seguit de magnífics diorames que engrandeixen aquesta tradició i ens permeten gaudir als «aficionats», com jo, de les obres d’art nadalenques dels «professionals» com ells. «Que l’estel de Betlem orienti el vostre viure i que amb pau indefallent tot el món pugui conviure». Bon Nadal.