Acabar com la comèdia de Falset

L’origen de l’expressió

Tant a Tarragona, com a tot el Camp, la Conca de Barberà i el Priorat, disposem d’una expressió per indicar que alguna cosa es va acabar malament o bé que té tots els números perquè s’hi acabi. Es tracta de la frase «acabar com la comèdia de Falset», una situació acabada en un episodi de violència i crits, altrament dit, a garrotades. L’origen de l’expressió segons el folklorista Joan Amades, que en recollí la versió oral d’un informant falsetà, es troba en un espectacle dut a terme a la capital del Priorat per uns saltimbanquis.

Havent acabat l’actuació i en passar el barret entre el públic per recollir-ne el donatiu voluntari, l’espectacle devia ser tan poc del grat dels falsetans que no sols no van rebre cap moneda com a gest de satisfacció, sinó que algú fins i tot va col·locar una pedra dins el capell, mofant-se’n.

Els artistes ambulants en sentir-se vexats i insultats van reaccionar contra el públic i tots alhora, uns i altres, van acabar a mastegots, i els artistes van haver de tocar el dos, cames ajudeu-me, fugint del municipi. De vegades, a la forma «es va acabar com la comèdia de Falset», s’hi afegeix la frase «que va començar a les vuit i es va acabar a les set», per remarcar-ne el caràcter efímer de l’esdeveniment.

La comèdia de Falset

L’episodi succeït a Falset devia adquirir un cert ressò, de manera que el seu coneixement aviat va anar força més enllà del Priorat i del Camp, fins al punt que, el 1869, va representar-se al Teatre Romea de Barcelona, llavors conegut com a Teatre Català, una obra titulada, precisament, La comèdia de Falset.

El títol contribuí a eixamplar l’àmbit territorial on l’expressió era ja coneguda, però, alhora, servia també com a reclam publicitari per al gran públic. Era, doncs, una frase que devia ser mínimament familiar per als barcelonins. L’autor de l’obra era Conrad Roure i Bofill que la signava amb el pseudònim de Pau Bunyigas.

Tot i ser advocat i periodista, Roure adquirí notorietat com a autor de teatre popular en català, en uns moments en què el seu amic Frederic Soler, famós amb el nom de Serafí Pitarra, triomfava amb les seves peces més aviat xarones i un pèl picants, amb un estil viu que connectava amb la quotidianitat i el sentit de l’humor fàcil d’un públic que, fins llavors, només tenia obres en castellà als escenaris barcelonins.

La peça va ser interpretada per dos dels actors més famosos de l’època: Lleó Fontova i Iscle Soler. L’obra, amb un aclaridor estudi introductori de Toni Orensanz, va ser reeditada el 2009 per l’Ajuntament de Falset i el Consell Comarcal del Priorat.

Cambrils, Flix i els fesols

Eduard Vidal i de Valenciano va ser un altre escriptor de l’estil de Pitarra i Bunyigas, dels quals era amic i col·laborador. A la seva obra Jocs i Joguines. Records de la infantesa (1893), hi ha un moment en què fent referència a la manera com finalitzava un joc determinat, manera que no satisfeia tots els jugadors, aquest solia «acabar com lo sainet de Cambrils», és a dir, tan malament com la comèdia de Falset.

El folklorista Sebastià Farnés, avi de la tarragonina d’adopció Maria Aurèlia Capmany, màxim especialista en refranys i modismes del català, recollí la forma cambrilenca a la seva obra en vuit volums Paremiologia catalana comparada, començada a publicar el 1913 i culminada el 1992.

No es tenen més detalls del cas del sainet en qüestió, ni de l’època en què es produí l’incident, ni tampoc més referències en altres autors.

La fira de Flix té els seus orígens al segle XIV, però a partir del segle XIX començà a decandir, deixant enrere un passat més esplendorós. Per aquest motiu, en molts indrets de les Terres de l’Ebre, quan una cosa s’acaba malament, es diu que s’acabarà «com la fira de Flix», sovint amb l’afegitó de «dues caixes i un canyís», «amb quatre cadires i un canyís» o bé només «en un canyís».

I, encara, «semblar la fira de Flix, que va començar en canyes i va acabar a Alcanyís». A Mequinensa hi ha la variant «això acabarà com la fira de Flix, en un xiulet i un canís» i, en altres llocs del Matarranya, «acabar com lo pou de Flix». Un modisme més general a l’Ebre català és, però, «acabar com una picada de fesols».

I, a Barcelona, des de l’edat mitjana fins fa dos segles, passejaven els presos pels carrers mentre en llegien la condemna a toc de trompeta. Per això, una cosa que s’acaba malament, «s’acaba amb tararí».

A la Cerdanya, diuen «acabar com la vetllada de Grus» o bé «com la mocada de Grus», (potser el poble d’Urús) en què una reunió es va acabar sense espelmes, a les fosques i a garrotades. És, exactament, una situació semblant a la que ja recull un refranyer del segle XVIII al País Valencià, amb l’expressió «acabar com la mocada de Canet». Reunits els veïns del poble, en voler-ne un atiar el cresol (mocar-lo) en realitat l’apagà, tot restà a les fosques i sortint tothom precipitadament la majoria hi va prendre mal. També es diu «ser la mocada de Canet, que apagà el cresol».

Altres expressions valencianes són «acabar com el ball de Moixent», «acabar a garrotades com el ball de Moixent» i «acabar com el ball de Moixent, que va acabar malament», és a dir, de males maneres i amb gran discòrdia. O bé «acabar com el ball de Parra», amb baralles, de vegades completant el modisme amb «sense cordes i sense guitarra».

I, encara, la forma «acabar com Camot» o «quedar com Camot», renom d’un personatge de Xàtiva, almenys del segle XVIII, que va tenir una mala fi. A Mallorca, quan una cosa s’acaba malament, no pas a garrotades o amb violència, sinó sense previsió, acabar que tothom desapareix sense haver-se complert l’objectiu, és «acabar com sa processó de sa moixeta», nom vulgar de la professó de l’octava del Corpus a la catedral de Palma.

El ball de Torrent

La forma més coneguda al País Valencià per expressar el mateix que «la comèdia de Falset» és «acabar com el ball de Torrent», nom d’una població de l’Horta de València i que es completa sovint amb un afegit: «Açò acabarà com el ball de Torrent, tots donant i tots rebent». I també és freqüent de sentir «acabar com el ball de Torrent, que va començar caminant i va acabar corrent».

Aquest ball és una pantomima, una peça dramàtica en què els personatges s’expressen únicament amb gestos i que, fins fa un segle, se celebrava en molts pobles valencians. L’acció, amb música i dansa, es remunta al segle XVI i gira a l’entorn d’una suposada visita del Virrei i la Virreina a Torrent per a curar-se una malaltia, amb representacions de festes i colles de gent amb obsequis, assassinats, robatoris, el batlle, el rector, l’agutzil, gitanos, contrabandistes, etc., culminant tot en una gran baralla i un sidral general.

Aquesta representació popular finalitza amb l’entrada en escena dels contrabandistes i tots els personatges barallant-se entre ells. Una altra dita amb un sentit semblant és «acabar-se com l’aurora de Sella», municipi de la Marina Alta a 45 km d’Alacant. Té l’origen en la processó del rosari de l’aurora que s’hi feia i que es va veure interrompuda per la irrupció d’anticlericals procedents dels pobles veïns d’Orxeta i Finestrat, que van provocar aldarulls i una veritable batalla campal.

Acabar com el rosari de l’aurora

El 7 d’octubre de 1571 va tenir lloc la famosa batalla de Lepant en què els exèrcits de la Lliga Catòlica van derrotar les forces navals turques. Aquell dia era també la diada del sant Rosari i el papa Pius V, amb l’objectiu de mantenir el record d’aquella gesta militar, en què participà Miguel de Cervantes i hi quedà manc d’un braç, instituí la «festa del Roser».

A criteri de l’església, la victòria fou possible perquè els fidels havien resat el rosari. Al principi, se’n feia una commemoració nocturna per l’interior del temple, però aviat ocupà el carrer amb càntics i fanals que n’il·luminaven el recorregut.

La professó, coneguda com «el rosari de l’aurora», s’iniciava a les 5h de la matinada i el soroll dels càntics i l’enrenou de gent circulant en aquelles hores de descans nocturn van originar, cap a les acaballes del segle XVIII, queixes i protestes dels veïns dels llocs per on passava la professó. Si bé, al principi, la confraria del Roser en feia la commemoració el primer diumenge de maig o Roser de Maig i el primer diumenge d’octubre, entorn de la festa del Roser de tot el món, més endavant se n’augmentà la freqüència fins a esdevenir dominical.

Els enfrontaments entre veïns i les confraries promotores de la professó van començar a produir-se, fins que, amb el trienni liberal (1820-1823), hi hagué un primer intent de prohibir-la.

Però amb el retorn de l’absolutisme se’n recuperà novament la pràctica pels carrers i a l’hora habitual, si bé en alguns indrets ja era considerada una tradició arcaica i fora de lloc. Els principals adversaris del rosari de l’aurora eren els republicans, acusats de ser anticlericals, i enfrontats als carlins, d’identitat confessional.

Els opositors a la professó sostenien que els sorolls i inconvenients que aquesta ocasionava impedia descansar els treballadors, justament l’únic dia de festa setmanal de què disposaven: el diumenge. L’obra de teatre De femater a lacayo, de Rafael Maria Liern, va ser representada per primer cop al Teatre Principal de València, el 28 de maig de 1858.

L’acció passa a Sedaví (l’Horta Sud) i és una peça en un acte i en vers, interpretada per una dotzena d’actors, amb acompanyament de música i ball. I ja hi apareix un personatge que utilitza l’expressió «acabar com el rosari de l’aurora», testimoni escrit de l’existència d’aldarulls amb motiu de la professó, ja en aquella data.

Però, el punt més àlgid del conflicte es produí el 1868, amb la revolució liberal de la ‘Gloriosa’. Llavors va tenir lloc la revolta del veïnat del carrer de Ponent, avui Joaquín Costa, que va de la Ronda de sant Antoni al carrer del Carme barceloní. Els veïns, cansats de les molèsties que els ocasionava el pas del rosari de l’aurora per davant de casa seva, van reaccionar-hi entonant cançons satíriques de caire anticlerical i, fins i tot, abocant els orinals damunt dels fidels que anaven a la professó.

L’enrenou organitzat entre els devots i els opositors, amb crits i baralles, va ser tan considerable que hi hagué d’intervenir el mateix exèrcit. Els aldarulls van mantenir-se, encara, durant tot el sexenni revolucionari, fins al 1875, doncs.

Els anys posteriors, amb més o menys intensitat, els enfrontaments entre devots i anticlericals van continuar existint, fins que se’n va prohibir la celebració pública i es va confinar a l’interior dels temples, on tenia lloc a les 6h de la matinada. Però a la postguerra espanyola, amb el nacionalcatolicisme i la Santa Missió que es feia en nombrosos pobles, va tenir un reviscolament efímer fins a la seva desaparició, tot i que, actualment, encara té lloc al País Valencià en llocs com Benifaió, Benijófar, Càlig i Vila-real, ha estat recuperat a la vila d’Eivissa, Lleida i Palma i, a La Fatarella, s’hi fa el Cant de l’Aurora, previ a una professó ja desapareguda. Avui, a tots els territoris de llengua catalana, ens n’ha quedat, però, l’expressió «acabar com el rosari de l’aurora», com a sinònim comú i més compartit per indicar que una cosa s’acaba malament, és a dir, «com la comèdia de Falset».