Som més habitants que mai, amb menys naixements que mai

Les estadístiques s’han confabulat per explicitar ras i curt quines són les tendències demogràfiques que marquen el nostre futur. Si ja sabíem que Reus ha assolit el seu màxim històric de població, amb 108.535 habitants el 2023, segons les xifres oficials, aquesta setmana l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) hi ha afegit dues dades que defineixen en quin context s’està produint aquest creixement.

La primera és que el 2023 hi va haver només 820 naixements a la ciutat, mínim històric des de la guerra civil i la postguerra ençà. Un registre que supera a la baixa fins i tot el de 2021, l’any més impactat per la pandèmia, i que intensifica el saldo vegetatiu negatiu –més defuncions que naixement– que Reus va estrenar el 2018.

La segona és que d’aquests 820 naixements, 489 ho van ser de mare espanyola i 331 de mare estrangera. Un balanç que eleva fins al 40,4% el percentatge de nadons fills de mares de nacionalitat forana. Per contrastar-lo, és una ràtio pràcticament idèntica a la que registra la ciutat de Barcelona, i dos punts per damunt de la de Tarragona.

Destaca la velocitat amb què ha avançat aquest indicador, perquè el 2022 va ser del 35,9%. Una evolució més condicionada pel descens de la natalitat entre les dones autòctones que per l’augment entre les estrangeres.

Tot i que el cas de Reus crida l’atenció per la coincidència dels tres rècords demogràfics, la situació és la mateixa que viu el conjunt de Catalunya. I la conclusió evident és que l’envelliment i la immigració són els factors socials que més condicionaran el nostre avenir.

Pocs debats seriosos

La realitat demogràfica està present als discursos polítics, sobretot als populistes i xenòfobs, però existeix poc debat i anàlisi seriosa sobre com gestionar-la. I això que aflora o està en l’origen de molts dels problemes que són d’actualitat, des de la inseguretat ciutadana a la sostenibilitat del sistema de pensions.

Un bon exemple, a escala local, és el tancament de línies a algunes escoles públiques, que la Generalitat justifica per a corregir la sobreoferta de places a causa de la baixada de la natalitat. L’existència de cadires sobrants agreuja la segregació escolar, és a dir, la concentració de l’alumnat més vulnerable i/o d’origen estranger en determinats col·legis. I la segregació comporta conseqüències negatives sobre els resultats educatius, la cohesió social, la igualtat d’oportunitats...

Quan aquesta qüestió va passar pel ple de l’Ajuntament, les acusacions creuades de populisme i la dicotomia entre ensenyament públic i concertat van monopolitzar el debat. Ni uns ni altres van voler entrar en l’evolució del padró d’alumnes a escolaritzar, els efectes de l’arribada massiva de nens i nenes d’origen estranger i la seva incorporació immediata a les aules, els recursos per afrontar-ho... Aportacions que haurien enriquit la discussió.

L’educació és un dels sectors més sensibles als vaivens demogràfics, però el seu impacte abasta tota la societat, perquè la immigració ja és el factor del qual depèn no només el creixement demogràfic, sinó també l’econòmic. La població autòctona té la natalitat més baixa de la història i, per tant, no només és incapaç de garantir el relleu generacional, sinó que avança a marxes forçades cap a conformar un veritable país de vells, amb totes les conseqüències que això comportaria.

Un mercat laboral en expansió en un clima de relativa bonança econòmica és el factor determinant per a explicar el màxim de població assolit per Reus. La gran recessió iniciada el 2009 va provocar un fort èxode i, un cop superada aquella crisi, la tendència s’ha revertit, amb l’única excepció del 2020 per la pandèmia.

És, per tant, una immigració de caràcter econòmic, que escull Reus i ciutats similars per la possibilitat de trobar feina i habitatge i per la concentració de connacionals propiciada pel sentit de comunitat i les xarxes de suport, i no per altres motivacions que apareixen habitualment en les fake news sobre la matèria.

Es tracta, en qualsevol cas, de fluxos migratoris cada cop més heterogenis, en què la preeminència de magrebins ha anat moderant-se. En aquest sentit, és important tenir en compte que les estadístiques comptabilitzen com a estrangers a les persones que no tenen la nacionalitat espanyola, però els fills dels immigrants ja no computen com a tals. I també cal recordar que tenir la nacionalitat espanyola no implica que els problemes d’integració es resolguin. Per tant, la interculturalitat que ens imposarà el futur va molt més enllà de l’estadística del 40% dels naixements de mare estrangera.

Afrontar aquesta realitat i reconèixer els problemes que se’n deriven és el primer pas per intentar progressar en la cohesió social i la lluita contra les desigualtats de tots plegats.