L’Àrea Metropolitana i l’obesitat de l’administració pública

Problema primer: mentre la majoria dels països europeus han donat una resposta política al procés de metropolitanització urbana, a Espanya avui només existeix l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Atesa aquesta anomalia espanyola en la governança de les àrees metropolitanes, la creació de la del Camp de Tarragona constitueix un repte en si mateix, més enllà de les singularitats pròpies d’aquest territori, que històricament tampoc la faciliten.

Problema segon. Si els estudis d’opinió demostren que fins i tot a Barcelona la consciència metropolitana és escassa i prima la municipal, al Camp de Tarragona aquesta conscienciació probablement deu ser ínfima.

Problema tercer. La creació de l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona haurà de ser aprovada per llei pel Parlament de Catalunya i comportarà la constitució d’un nou ens supramunicipal.

En un país caracteritzat pel sobredimensionament i multiplicació de les administracions públiques, l’Àrea Metropolitana només tindrà sentit si millora i simplifica l’estructura administrativa.

Si l’eficiència de la nova institució no obliga a replantejar o suprimir-ne altres, serà percebuda com una repartidora més que s’han empescat els polítics.

Són algunes de les reflexions posades damunt la taula pels experts Marc Vilalta Reixach i Marc Martí Costa a la sessió Formes de govern metropolità per al Camp de Tarragona, que dijous passat va encetar el cicle Converses d’interès local del Centre de Lectura.

Una conferència que va servir per constatar que el repte metropolità a casa nostra va molt més enllà de la bicefàlia Tarragona-Reus, la delimitació dels municipis que la integraran o l’absència d’una gran urbs com a epicentre.

Bicefàlia i comarques

De fet, segons Martí, la bicefàlia pot ser fins i tot un element facilitador perquè fa que el lideratge, al ser compartit i, per tant, menys dominant, generi menys reticències entre la resta de municipis.

Sobre com l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona pot simplificar i no superposar-se als cinc nivells administratius ja existents, Vilalta va apuntar algunes idees, que és més fàcil que surtin d’un professor universitari de Dret Administratiu que d’un polític. La més agosarada, suprimir les comarques afectades.

A la vista dels vuit municipis que formen el grup impulsor, això afectaria clarament el Tarragonès i el Baix Camp, i potser l’Alt Camp. I recordem que els presidents dels Consells Comarcals del Tarragonès i el Baix Camp també formen part d’aquest grup impulsor.

Vilalta va sostenir que jurídicament seria possible una revisió de l’organització comarcal de manera que alguns municipis no pertanyessin a cap comarca.

O una solució intermèdia que implicaria mantenir la comarca, però suprimir el Consell Comarcal, com s’ha fet al Barcelonès, on ha desaparegut el Consell Comarcal i l’Àrea Metropolitana ha assumit les seves funcions. No cal dir, és clar, que les diferències entre territoris com el Barcelonès i, per exemple, el Baix Camp, són enormes.

L’altra institució interpel·lada per aquestes conjectures és la Diputació provincial, que també forma part del grup impulsor.

Vilalta va recordar que si bé no es poden suprimir les províncies perquè estan protegides per la Constitució, alguns estudiosos defensen que les Diputacions sí que podrien deixar de prestar les seves funcions d’assistència en determinats municipis.

En qualsevol cas, una cosa és la literatura acadèmica i l’altra el context polític actual, on plantejaments d’aquest abast sonen a política-ficció.

Però no tot han de ser adversitats ni visions condicionades per l’experiència fallida del Consorci del Camp. Una àrea metropolitana es defineix en la pràctica per la mobilitat i les estades dins d’un territori a causa del treball, els estudis o els serveis.

Això invita a desplegar solucions metropolitanes en àmbits com el transport, els residus o el turisme. Però aquesta equació metropolitana també hauria d’aspirar a abordar altres reptes conjunts, més enllà de la prestació de serveis públics.

Reivindicar i aconseguir veritables avenços socioeconòmics i mediambientals pel Camp de Tarragona serà difícil sense el vector de la consciència col·lectiva, que passa perquè la ciutadania assumeixi la pertinença a un territori complex i la necessitat de crear elements de cohesió i cooperació.

Només cal posar l’exemple recurrent de Reus i Tarragona. Si dues ciutats que històricament han competit passen a treballar plegades en alguns assumptes, la seva energia transformadora es multiplica.

Una regidora present a la sessió del Centre de Lectura ho va definir com un exercici de generositat, perquè en últim terme es materialitzarà en pagar impostos al teu Ajuntament per prestacions que potser es faran en altres municipis. Veurem si els alcaldes i les institucions promotores se’n surten.