Aterra a Reus la història de l’aviadora vallenca Dolors Vives

Ahir, a les cinc de la tarda, en plena jornada del tercer dia de la dinovena edició del Festival Internacional de Cinema de Reus Memorimage, va aterrar a la pantalla gran del Teatre Bartrina una de les més sublims peces documentals fetes recentment en territori català.

‘Dolors’ no només és una producció íntegrament catalana (tot i que amb diversos reconeixements internacionals), sinó que, a més, neix primordialment a la ciutat de Valls per explicar la història d’una de les seves ciutadanes il·lustres que, com acostuma a passar amb les grans cares femenines de la història, ha quedat desmemoriada amb el pas del temps: la Dolors Vives.

El film no és només una recuperació històrica esplèndida, sinó que destaca per sobre de moltes altres propostes per la seva comunió artística entre cinema, dansa i documental.

El curt utilitza el moviment i el cos de les seves actrius principals (la Raquel Rodríguez que en fa vida a la Dolors adulta i l’Òria Serra, que interpreta la seva ninesa) com a fil conductor pel qual es va desbotonant la vida de qui va ser la segona dona de Catalunya en obtenir el títol de pilot durant la Segona República, i un personatge clau al llarg de la Guerra Civil Espanyola.

La direcció, que va a càrrec de Marta Arjona i Maite Blasco, és un exemple més de la tan necessària presència femenina en espais audiovisuals; es nota la tendresa d’algú que rebusca el passat de la seva terra, però s’exposa a través de les preocupacions que només una altra dona pot arribar a comprendre. Una essència femenina que crea un punt de trobada entre gènere i classe, mentre s’allunya de la narrativa definida pel sexe a la que estem tan acostumats en els biopics de personatges femenins.

Amb una banda sonora immillorable, i una estètica viva i pròpia que posa color a un moment que entenem en blanc i negre, la projecció va aconseguir transmetre al públic present la tendresa amb la qual, segurament, els vallencs reben la redempció d’una part de la seva memòria.

Per entendre la importància d’aquest tipus de produccions que presenten relats alternatius però molt reals d’un moment històric que tots pensem conèixer, és imperant entendre que, quan es parla de memòria històrica, es busca és parlar d’una imatge que afecta un passat que considerem nostre i no pas «reobrir ferides».

La història és l’estudi del passat, amb l’objectiu d’analitzar-lo i estudiar-lo de manera objectiva, però reconeixent que aquesta informació no estarà del tot completa de nou. En canvi, la memòria és el vincle emocional i afectiu que ens uneix al nostre passat, però sabent que la memòria sempre utilitzarà recursos convenients pel narrador per construir un relat objectiu i proper al que l’explica.

Hi ha tantes memòries com grups, per això és normal que el que és motiu d’orgull per alguns, sigui dolorós per altres.

Un exemple clar és el coliseu de Roma: per alguns serà una mostra del poder de l’imperi romà, mentre que per d’altres serà el lloc on es van torturar i assassinar milers de cristians.

Molts d’aquests relats passen a ser col·lectius, i busquen ser mantinguts per grups que els volen refermar tal com ells els van viure perquè hi mantenen un vincle emocionat lligat amb el seu bagatge històric; aquests moments els han fet com són.

És per això que la feina de la historiadora Aïda Sánchez juntament amb el conjunt de DansPXL és tan essencial. Recuperar un passat que, no s’ha oblidat, sinó que s’ha ignorat efectivament, és retornar un maó més als fonaments del castell humà. Invisibilitzar noms i vides és un crim manipulatiu contra el nostre passat recent que canvia radicalment la percepció factual i, per conseqüència, pot canviar la nostra consciència i trajectòria futura.