«A Reus no saps mai què et pots trobar quan aixeques una pedra»

Reus ha estat sempre un «nucli molt habitat al llarg de la seva història» i és habitual que a la mínima que toquen una pedra o remouen el terra –sigui per aixecar un edifici o enderrocar-lo– poden aparèixer, fàcilment, restes arqueològiques. L’arqueòleg Jaume Massó assenyala que «moltes zones de Reus són susceptibles d’acollir troballes» d’interès, sobretot perquè «amb el temps, el nivell del sòl ha guanyat alçada, per l’acumulació de sediments i, a diferents nivells, sempre se’n trobaran, de restes d’altres èpoques».

Massó afegeix: «Temps enrere, es van fer unes obres molt fondes al raval de Robuster i es va trobar un fòssil d’un animal de feia milions d’anys; de fet, antigament, en un nivell més baix de terra, hi havia fauna africana allà, com ara hienes, elefants i rinoceronts». El que afirma l’arqueòleg rotund, això sí, és que «s’ha d’explorar sempre, i cal tenir present el protocol»: si es troben unes restes antigues (i ho diu tot recordant l’excavació feta a El Pallol per la muralla) s’ha d’avisar el Departament de Cultura de la Generalitat; si no podria «haver-hi penalitzacions per a la part responsable».

Cal recordar les dues troballes que han transcendit enguany públicament als mitjans: al carrer del Vidre, d’una banda, avançades aquestes pel Diari en la seva edició del 4 d’agost (es detallen els darrers avenços a la peça superior a banda); i, d’una altra, la produïda mesos abans al raval de Jesús, a l’altura del 35-37, en voler-se edificar en aquell, fins al moment, solar. Allà, s’hi van trobar estructures industrials del segle XIX, de les quals el servei d’arqueologia de Cultura de la Generalitat va determinar que, n’hi havia figures de pessebre i motlles, vestigis d’una fàbrica. Aprofitant aquestes troballes i sobre el protocol que s’ha d’activar en trobar-se restes antigues –confirma per la seva banda el president del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) a la demarcació de Tarragona, Jordi Romera– és un assumpte «d’allò més complex», perquè «intervenen diversitat d’agents i hi ha molts interessos en joc».

S’ha de fer «molta pedagogia»–anuncia– i s’han de respectar les restes, perquè potser «tenen un interès» i l’obra en marxa «s’ha d’aturar per documentar i registrar el que s’hagi trobat». Potser, diu, es documenta i es torna a tapar per assegurar una millor conservació. «Nosaltres ens trobem sovint, al col·legi, amb qüestions com aquesta», afirma.

La prudència, declara Romera, és «la clau» per preservar el patrimoni i les tecnologies tenen un «paper important»: «Darrerament, les utilitzem per digitalitzar moltes troballes, això permet divulgar i tapar per protegir el que s’hagi descobert; també és important saber què tenim a la ciutat, tenir un registre, que n’hi ha; perquè si coneixem, protegim i això fomenta la cohesió perquè es tingui cura del patrimoni». Posar d’exemples el Vapor Vell o el refugi antiaeri de la Patacada.

Ara bé, i com dirien des de l’entitat Espais Ocults, «no tot poden ser equipaments públics, s’ha de tenir una mirada àmplia i treure una funcionalitat a tot». La qüestió dels recursos, d’altra banda, és un altre tema fonamental, remarca Romera: «S’ha de pensar que si promotors i arquitectes han de complir amb unes dates límit per una obra amb el risc, suposem, de perdre una subvenció, les parts pateixen molt i es poden perdre diners. Per tant, s’ha de trobar un equilibri, una compatibilitat d’interessos». És una qüestió «incòmoda, amb tot de variables». «Potser un edifici està catalogat o unes restes importants s’han d’ensenyar a la ciutadania, i l’assumpte pot parar unes obres», destaca. Malgrat tot, diu (i com també ho remarca Massó) això de plantejar-se protegir una troballa, temps enrere, era ben diferent, «avui hi ha més sensibilitat», afirma.

«El nostre sector està vinculat amb el patrimoni i entre arquitectes, fins i tot, hi ha diversitat d’opinions, però no és pot ser ingenu amb la història; a Reus, no saps mai què et pots trobar quan aixeques una pedra», expressa Romera.