Una ciutat contradictòria

Vivim en ciutats plenes de contrastos, contradictòries en molts aspectes per falta de lògica, imperfectes. Això és el que percebem la ciutadania. En les nostres coordenades espaciotemporals vivim en un moment determinat de desenvolupament, de progrés. No és només una ‘culpa local’, de la nostra ciutat, Tarragona; és comú a totes les del nostre entorn polític i cultural, nacional i estatal. A ciutats més enllà, d’Europa, segur que moltes tenen problemes semblants, depenent de si són o no societats més avançades, de la seva economia, de les cultures respectives.

La nostra societat és complexa, teòricament amb més controls democràtics, per dir-ho simplificadament. Vivim, per un costat, enmig d’aspectes que reconeixem millorats, i per l’altre, de problemes de sempre per resoldre. La ciutat com a símptoma de país.

Fa més d’una dècada que parlem de ciutats intel·ligents, un concepte molt ampli que aplega la millora de tots els aspectes de la vida humana, gràcies a la tecnologia. En quin grau Tarragona ho és o treballa per ser-ho, des del punt de vista de l’acció municipal i en els diferents sectors econòmics? Estem modernitzant processos i serveis, guiats per la idea del bé comú, gràcies a les tecnologies de la informació i comunicació? La planificació urbana, la gestió dels residus, la mobilitat...? En l’activitat econòmica privada, que sabem que mou el món, segur que a la demarcació hi ha moltes experiències d’èxit d’aplicació de processos intel·ligents que desconeixem.

Aquest és el present i el futur, però a les ciutats hi ha problemes vells que no les fan massa intel·ligents. A primer cop d’ull, en la simple observació de la vida quotidiana, en veig tres: el primer, l’excessiva i absurda burocratització de totes les administracions, que demanen al ciutadà dades que ja tenen, que no s’interconnecten; la falta de competència i d’actitud de servei per part d’alguns treballadors públics, la lentitud exasperant de moltes gestions...

El segon, la falta d’accessibilitat dels espais a persones amb necessitats especials, moltes de les quals es desplacen amb cadires de rodes. En el catecisme de les smart cities figura, com a principi, la preocupació per l’entorn social. La falta d’accessibilitat és una gran deficiència, que fa la ciutat inhòspita per a un col·lectiu que, simplement, reclama un dret: poder fer una vida normal. A Tarragona hi ha barreres arquitectòniques arreu: falta de rampes a les voreres, cotxes aparcats als passos de vianants, edificis i monuments totalment inaccessibles... Els altres no veiem el problema i no hi ha prou sensibilitat per solucionar-lo. En els últims anys ha millorat molt poc.

I el tercer, el manteniment deficient dels espais públics, l’incivisme i el vandalisme: aquestes últimes, reaccions antisocials de protesta contra el sistema, de ràbia mal dirigida, d’autoafirmació capritxosa i amb ganes de notorietat, d’incultura. De què ens serveixen tants anys d’educació pública obligatòria de què gaudim, si en acabar no hem interioritzat unes regles mínimes de convivència? Aquest és un fracàs de tothom. En l’entorn natural deixem brossa, els equipaments i el mobiliari públics, els edificis, s’embruten; sovint les zones que envolten els contenidors estan plenes de residus, a una concentració de gent segueix acumulació de restes al terra. La netedat és signe de civilització.

Vivim amb moltes més contradiccions. Ja no parlem de la ciutat si l’analitzéssim des del punt de vista de grans qüestions, com la profunda desigualtat social o la lluita/adaptació al canvi climàtic.

Mentrestant, els visitants forans d’aquest estiu a Tarragona ens fan pujar l’autoestima quan ens diuen que la ciutat és molt atractiva i interessant, i que tenim sort de viure aquí. Nosaltres somiem una ciutat més intel·ligent.