Viatge al Donbass

Era l’estiu del 2013, pocs mesos abans de l’inici del conflicte bèl·lic a Donetsk i Lugansk, que va tenir lloc a inicis del 2014. Aquell dia ens embarcàvem a l’avió que ens portaria des de l’aeroport de Lübeck, al nord d’Alemanya, en direcció a Kiev –Kíiv, en la terminologia pròpia–, la capital d’Ucraïna. Després d’un parell d’anys estudiant al país germànic, a Hamburg i a Bremen, i mesos previs a l’anada cap a Frankfurt, tot passant per Berlín, Leipzig o Bonn, havíem decidit dedicar aquell estiu explorant les zones situades més a l’est del que tradicionalment s’ha considerat el continent europeu. Era un viatge de turisme però també per descobrir històries personals, familiars i col·lectives, de converses, visites i coneixences. I és així com en aquell parèntesi acadèmic vam endinsar-nos en un territori que pocs mesos després, malauradament –i, avui, amb més intensitat–, va passar a trobar-se a primera línia informativa: el Donbass.

L’arribada a Kíiv ens va permetre visitar uns dies aquella capital eslava, en la qual es percebia la voluntat –com també en altres ciutats del país– d’engegar un procés de modernització i europeïtzació, que cristal·litzaria poc després en la revolució del Maidan, que tindria inicis aquell 21 de novembre, tal com una dècada enrere havia suposat la revolució Taronja. Un dels aspectes que més vaig celebrar va ser veure com les avingudes principals i la cèntrica plaça de la Independència s’obrien alegrement a la ciutadania, alguns diumenges. Així, en comptes de trànsit, aquell dia es podia passejar per la calçada, i els vianants ens trobàvem amb músics i pallassos, persones ballant, circ de carrer i cantants, una barreja d’espectacle i civisme que hauria estat l’enveja de qualsevol altra ciutat europea.

El passeig vora el Dniéper, un dels rius més llargs del continent, i el funicular centenari que connecta el barri comercial Podil amb el centre històric i la catedral de Sant Miquel, eren uns llocs plens d’encant que ens van oferir l’oportunitat de recórrer la història i el patrimoni de la ciutat. Allà podíem saludar l’estàtua de l’autor de la cèlebre novel·la Mestre i Margarida, el literat Mikhaïl Bulgàkov, originari de Kíiv, als llibres del qual es complementava la fantasia amb la realitat del primer terç del segle XX.

Continuant el passeig, l’esplendor i la pulcritud de l’arquitectura de les esglésies ortodoxes sorprenia qualsevol amant de la història de l’art, que a més de la bona conservació eren un regal cromàtic per a la vista: temples blau cel, rosa, grocs, taronges, amb cúpules blanques, vidriades, a la vora de rius o llacs, com també les coves monestir de Pechersk Lavra. La bona conservació de la ciutat i la sensació de ser al centre d’Europa variava lleugerament als afores de la capital. Una sensació semblant a la que l’any anterior ens havia despertat Budapest, quan havíem visitat la capital hongaresa.

Després de la immersió a la capital, vam pujar en un tren que ens portaria cap a l’est, a Donetsk, la primera ciutat del Donbass, a la zona més oriental del país, i que els apassionats de l’esport situaven al mapa a partir del seu equip de futbol masculí predilecte, que ha participat en diverses competicions continentals. És allà on vam tornar a observar la bona intenció d’apropar l’ampul·losa arquitectura a la ciutadania i els espais urbans a infants i adults: l’escola de música, el gran teatre o la universitat estaven situats en grans palaus, diversos i grans parcs infantils i jardins públics. Una bona intenció que, com als afores de Kiev, només necessitaria més injecció d’inversió pública en manteniment, per tal d’oferir tota la seva esplendor.

Ucraïna, però, no deixava de sorprendre’ns, ja que prop de Donetsk hi havia infraestructures tan inesperades i costoses com un gran Aquàrium que permetia el bany amb dofins, destinat al públic en general. Els colors de la bandera, groga dels camps i blava del cel, es podien veure a qualsevol lloc: des dels pals de les parades d’autobús, a la combinació de roba que vestien algunes persones que caminaven pel carrer. També, vam constatar com l’amor per la seva història i el vincle amb la ruralitat i l’essència traspuava per tot arreu. Així, vam visitar una amplíssima zona rural on es concentraven representacions a mida real de cases històriques i típiques d’arreu d’Ucraïna, des de masies a molins, alqueries i carros, animals i representacions teatrals.

En una altra de les poblacions del viatge, Gòrlivka, hi havia un centre miner, una ciutat diligentment perforada per sota, plena de túnels i carbó, a punt per a la seva exportació. Als restaurants, als mercats i als autobusos no s’hi veia cap turista, eren establiments i transports d’ús dels propis habitants. Una ciutat mitjana, típica, i un bon lloc per degustar les delicioses i nutritives sopes vermelles borsch, amb remolatxa i col, patata i pastanaga, on s’afegeix una cullerada de nata agra. O els varenyky o pierogi, un plat de mandonguilles petites i rodonetes recobertes de massa: amb un farciment de col, patates o carn. Boníssimes.

D’aquell viatge a Kíev i al Donbass, de l’estiu del 2013, aviat en farà deu anys. Hi vaig trobar arreu persones treballadores i obertes, amb un optimisme encomanadís, i que somiaven un país encara més modern. Ara, malauradament, les circumstàncies són totes unes altres. Esperem que la pau arribi aviat, i l’esperit de lluita, superació i resiliència de la població acompanyin el necessari i urgent suport internacional per acabar el conflicte.