Una brillantor silenciosa
«Exactament a un quart de nou del matí, hora japonesa, el 6 d’agost de 1945, en el moment en que la bomba atòmica va resplendir sobre Hiroshima, la senyoreta Toshiko Sasaki ocupava el seu lloc a l’oficina...»
El Comitè noruec –tot just– acaba d’atorgar el Nobel de la Pau 2024 als supervivents de les bombes atòmiques al Japó. El Premi ha estat concedit al moviment Nihon Hidankyo pels “seus esforços per assolir un món sense armes nuclears’.
La imatge de Toshiyuku Mimaki – representant de l’ONG Nihon Hidankyo- i dels seus acompanyants emocionats al conèixer la notícia era la millor mostra de la seva sorpresa i il·lusió... la passió per una missió que té com a objectiu l’abolició – el tabú- de les armes nuclears mitjançant els testimonis de les persones que les van viure en primera persona.
Els protagonistes són els ‘hibakusha’ – supervivents de Hiroshima i Nagasaki (d’acord amb els darrers registres 174.080 d’ells viuen al Japó amb una edat mitjana de 85 anys). “Un dia, els ‘hibakusha’ ja no estaran entre nosaltres com a testimonis de la història. Però amb una cultura del record i amb un compromís constant, les noves generacions al Japó estan transmeten l’experiència i el missatge de les víctimes”.
L’origami de la grulla -logo de l’organització Nihon Hidankyo- simbolitza la pau eterna i vol representar l’harmonia entre les persones.
T’animo a llegir ‘Hiroshima’ de John Hersey guanyador del premi Pulitzer (1945) i articulista en la revista Time. En Hiroshima va escriure sobre allò succeït -no als edificis- sinó a les persones. Escrit un any desprès del llançament de la primera bomba atòmica amb el relat de sis homes i dones que van sobreviure malgrat totes les adversitats.
“Kiyoshi tenia ara més de setanta anys. És un del 53% del hibakushas supervivents entrevistats pel Chugoku Shimbun en 1984 que creu que les bombes atòmiques seran utilitzades de nou en algun moment.
Un any després de la bomba, els habitants d’Hiroshima havien començat a prendre possessió dels solars coberts de runes on havien estant les seves cases. Tanimoto vivia en una casa petita, s’aixecava a les sis cada matí i caminava durant una hora amb Chiko, el seu petit gos d’aigua. La seva memòria, com la del món, s’està tornant selectiva”.
La veritat dels testimonis dels hibakusha és la història d’un grapat de persones que van somiar grans ideals i van apassionar-se en actuar cercant allò que estava bé per donar visibilitat a una realitat amagada durant molt anys.
Tot plegat fa atractiu el seu paper i els fa veritables mereixedors del Nobel de la Pau.