Un senyor de Reus

Xavier Amorós, que fins ara compartia el deganat masculí de les lletres catalanes, n’ha cedit el lloc al lleidatà Josep Vallverdú, nascut també el 1923. Vaig sentir a parlar d’ell, per primer cop, quan als 16 anys, des del meu Cambrils, seguia els cursos de català per correspondència amb l’irreductible Ramon Amigó. Va ser ell qui em parlà d’un «senyor de Reus» que escrivia poesia.

Més endavant, ja a la UB, on vaig estudiar filologia catalana, el vaig descobrir de debò en llegir-ne els primers versos, en un parell de poemes incorporats per J.M.Castellet i J.Molas a l’antologia Poesia catalana del segle XX, la ‘bíblia’ que fixava el cànon poètic a la literatura catalana i on ell apareixia com a representant de la «poesia nova», sota un qualificatiu de «social i realista», que compartia amb els mallorquins Miquel Bauçà, Josep M. Llompart i el també reusenc Gabriel Ferrater. Qui no sortia al llibre, no existia.

És de llavors que en recordo uns versos que em venien al cap cada cop que, amb els anys, el veia: «Ara sóc a la falda de casa./ Una sentor de pa m’obre la gana,/ i els crits dels fills/ m’estiren per les mànigues». El primer camí que vaig veure escrita la paraula ‘sentor’ va ser, precisament, en aquest poema.

Com pot veure’s, la llengua emprada per Amorós era una llengua planera, d’una senzillesa que la feia propera i familiar, sovint amb un cert to col·loquial i tot, com alguns títols dels seus llibres: Qui enganya, para, Guardeu-me la paraula, Enyoro la terra, No hi ha festa que valgui, Tomb de ravals, L’agulla en un paller, Plou però plou poc o bé Tal dia farà un any. Poeta i dramaturg, la seva obra memorialística permet conèixer l’ambient cultural i polític de Reus i el Camp de Tarragona i són particularment remarcables les seves pàgines sobre els seus records adolescents al Pradell de la Teixeta, en els anys més durs de la nostra història. Empresari a la tenda de roba Las Américas del seu Reus natal, la botiga adquirí un cert ressò també a nivell comarcal i el mateix Amorós participà en la fundació de la Unió de Botiguers de la seva ciutat, on presidí el Centre de Lectura i en dirigí la revista.

Directament, no el vaig conèixer fins a l’aparició del setmanari Mestral (1978), la primera publicació regular en català al Camp de Tarragona després del franquisme i que enllaçava amb la tradició democràtica i catalanista de la premsa del període anterior. Amorós formava part del grup promotor i també hi col·laborava, com feia jo mateix com a corrector lingüístic, articulista i entrevistador. Així i tot, la diferència d’edat, el fet de viure en ciutats diferents i freqüentar cercles de relació distints, van fer que la coneixença no anés més enllà d’una simple cordialitat formal.

Però una circumstància inesperada n’afavorí un contacte més personal i estable. Em refereixo al fet de pertànyer tots dos al jurat del concurs de redacció escolar en català, organitzat per la Coca-Cola, jurat del qual van formar part noms tan destacats com el mateix Amorós, Olga Xirinacs, Jaume Vidal Alcover, Zoraida Burgos, Francesc Marc Àlvaro i Francesc Roig. Les reunions al voltant d’una bona taula asseguraven una conversa amena i de nivell, en les quals l’escriptor reusenc participava plenament, de forma desinhibida, amb una veu robusta, un parlar reposat i uns ulls inquiets que semblaven guaitar-ho tot amb precisió. Amb el seu bigoti curosament retallat i una calba senatorial, ja tenia un cert aire d’autoritat formal, no gens autoritària ni estrident, ja ben abans de passar, precisament, per la cambra alta.

El recordo enraonant, serenament, amb una bona copa de vi negre a la mà, explicant-nos que els de la seva ciutat de tota la vida en deien dos cops el nom, quan aclarien d’on eren: de Reus-Reus... I ho deia insinuant un somriure lleu, just per sota el nas, mentre algun dels assistents posava cullerada a la conversa, procurant introduir-hi elements d’oposició i rivalitat entre les dues grans ciutats del Camp.

Aquests darrers anys ja no hi venia, a les reunions del jurat, i mentre tots en trobàvem a faltar la presència, jo n’enyorava també l’afabilitat que sempre em dispensà i la complicitat que, com a persona progressista, teníem en certs temes, tot i no compartir-ne plenament l’estratègia política.

Fill il·lustre de Reus, doctor honoris causa de la Universitat Rovira i Virgili i Creu de Sant Jordi de la Generalitat, pot dir-se que les institucions del país l’han distingit amb el màxims reconeixements. Però, per a un escriptor, no hi ha premi més gran que els seus lectors continuïn llegint-lo, l’única manera de mantenir-lo ben viu en el record. És això el que faré: «Llançar, imponent,/ per la blavor infinita/ un aspre crit/ de vida i llibertat/ salvatge i triomfant».