‘Quo vadis’... ERC?

Esquerra Republicana de Catalunya no aixeca el cap. Sembla evident que les dues darreres convocatòries electorals han suposat un daltabaix sense cap mena de pal·liatius pels seus dirigents.

Tinc la percepció que encara no han fet un exercici mínim d’autoreflexió... I així els va. Voler tancar el tema esperant que el pas del temps ho apaivagui tot reflecteix una irresponsabilitat supina. Encara més amb la perspectiva d’una més que probable repetició d’eleccions al Parlament de Catalunya, el mes d’octubre.

Mentrestant, la dimissió del viceconseller del govern Sergi Sabrià –amb motiu de l’afer del miserable cartell contra els Maragall­– és un símptoma més de la crisi de lideratge a la formació. No fa altra cosa que afegir més llenya al foc. El veig com un cap de turc que tapa elements de clavegueram.

Noranta anys després de néixer fa oposicions, fins i tot, per cavar la mateixa fosa. Cal arribar al fons de la qüestió. Sense aquest requisit, van mal dades en la recerca d’una figura de consens que faci per cohesionar el partit i impulsar-lo en un espai en què els valors republicans esperonin mínimament una part de l’electorat. Al meu entendre, el nom d’Oriol Junqueras és aigua passada. Per diferents motius que no em pertoca a mi desgranar.

No oblidem que Sabrià s’identifica amb el sector de Marta Rovira. Va atacar directament Oriol Junqueras en una roda de premsa titllant-lo d’enfangar la situació i moure’s només per rivets i tics egocèntrics. Tenen una mala peça al teler.

La militància no es mereix aquest desgavell. No es tracta de “fer fora l’Alzheimer de Barcelona”. Això ultrapassa la mala bava. Desacredita del tot qualsevol principi ètic. Els cervells pensants d’aquesta campanya publicitària fastigosa han de foragitar-se del camp polític. «D’on no n’hi ha, no en pot rajar».

Cal fer cau i net davant el més petit indici de podriment en les estructures o fonaments d’aquells elements que no tenen ni idea de què representa un concepte inicialment esportiu: el fair-play. Tot no val!