Quan plou sobre mullat

Lluitar contra els elements naturals és gairebé impossible. Diàriament, veiem a les notícies els estralls que provoca el canvi climàtic arreu del planeta, havent de lamentar víctimes mortals i danys materials incalculables. Tot i que a menor escala, la ciutat de Tarragona no s’escapa dels efectes d’aquest escalfament global que, molt em temo, la humanitat serà incapaç d’aturar.

A Tarragona tenim un problema històric amb les inundacions. Sempre ha estat així, motiu pel qual arribo a la conclusió que no deu tenir fàcil solució. Per la mateixa orografia de la ciutat, quan plou molt els carrers es converteixen en rius, l’aigua segueix amb violència el seu curs cap al mar i, un cop passat l’episodi, es queda acumulada, juntament amb tota la brutícia expulsada pel clavegueram, en molts carrers de la Part Baixa.

Aquesta situació no és nova. Conec veïns que asseguren que això ja es veia, tot i que esporàdicament, als anys 60. La qüestió és que ara els aiguats són i seran cada vegada més freqüents i violents. «Abans passava de tant en tant. Ara patim dues inundacions cada any», diuen.

El darrer exemple el tenim en l’excepcional episodi de pluges del passat 23 de setembre, que va provocar danys en molts indrets de la ciutat, fins al punt que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va fer-nos una visita l’endemà. Fins i tot vam sortir a TV3! Les xarxes socials es van omplir de vídeos amb les riuades a la Vall de l’Arrabassada, al pont del Serrallo i amb els cotxes arrossegats fins a la platja del Miracle. Però no es parla gaire dels efectes que aquest tipus d’episodis tenen en els veïns i veïnes de la Part Baixa de la nostra ciutat.

La inundació de la passada Santa Tecla va provocar danys a baixos, pàrquings i soterranis d’una trentena de comunitats de veïns dels carrers Reial, Smith, Castaños, Castellarnau i la plaça dels Infants. Amb el clavegueram de la zona totalment col·lapsat, l’aigua va malmetre desenes de portals i mobiliari, tant d’habitatges com de negocis. La mala olor va impregnar tot el barri durant dies i les persones damnificades van haver de dedicar moltes hores i molt d’esforç a netejar i arranjar els desperfectes. Milers d’euros gastats, una vegada més, per poder recuperar la normalitat, tot confiant que el pròxim temporal no sigui tan violent i que trigui molt temps a arribar.

Els danys materials, però, no són el pitjor tràngol que han d’afrontar aquests veïns i veïnes de la Part Baixa. El fet d’estar constantment exposats a l’amenaça de noves inundacions els està provocant una afectació emocional i psicològica que va molt més enllà del perjudici que significa la despesa econòmica. No em vull ni imaginar com deu ser haver de viure amb l’ai al cor cada vegada que el Meteocat emet un avís per tempestes a la ciutat. Hi ha casos concrets i colpidors.

Hi ha un home gran amb mobilitat reduïda, que viu a un tercer pis de la plaça dels Infants, que en la darrera inundació va quedar-se atrapat a casa sense poder sortir al carrer durant tota una setmana perquè el pou de l’ascensor estava anegat. Afortunadament, la seva dona va poder anar a fer la compra i altres coses del dia a dia. Però què hauria passat si, com moltes altres persones grans de la ciutat, aquest veí de la plaça dels Infants hagués viscut sol?

Un altre cas és el d’una mare que viu al carrer Castaños amb el seu fill de 15 anys, diagnosticat amb Trastorn d’Espectre Autista. Cada vegada que plou una mica fort, el jove entra en crisi perquè, per la seva experiència, anticipa allò que passarà tant al barri com a casa seva. Viuen en un primer pis i l’aigua fàcilment rebufa pel vàter, deixant una pudor insuportable de dies a tot l’habitatge i provocant en l’adolescent un estat de pànic difícil de gestionar.

La propietària d’una cafeteria del carrer Smith ja ha hagut de canviar el mobiliari i les portes del seu negoci en més d’una ocasió. Netejar la desfeta després de cada aiguat no és gens agradable, ja que amb el desbordament del clavegueram el carrer s’omple de deixalles i, fins i tot, s’hi pot trobar algun animal mort. És conscient que traspassar el seu negoci serà cada vegada més difícil. I aquests no són casos aïllats.

Tots entenem que solucionar el tema de les inundacions no és cosa d’un sol dia. Per fer-ho caldria tota la determinació política, la planificació urbanística i la inversió pressupostària que no s’ha destinat a la Part Baixa de Tarragona en les darreres dècades. Però això no eximeix la ciutat de la seva obligació de tenir cura, econòmicament i emocionalment, d’aquelles persones que ho estan passant malament. I no sempre tot és qüestió de gastar-se milions d’euros, sinó de trobar fórmules per garantir als tarragonins i a les tarragonines que la ciutat estarà sempre al seu costat i donarà una resposta adient davant de qualsevol contingència.

I és per això que tots hem de posar-nos a la pell dels veïns i veïnes de la Part Baixa. La ciutat de Tarragona ha d’estar preparada per ajudar la seva gent, visquin allà on visquin. I arribats a aquest punt us explico una conversa que vaig tenir fa pocs dies amb un dels meus fills.

Mentre circulàvem en cotxe per la Rambla Vella amb el menut de cinc anys assegut als seients posteriors, cedim el pas a una ambulància que anava a tota velocitat i amb les sirenes a tot drap en direcció a l’Hospital de Santa Tecla.

- Papa, per què l’ambulància té tanta pressa?

- Doncs perquè segur que hi ha una persona molt malalta a dins que necessita arribar ràpidament a l’hospital perquè la curin.

- I si no arriba, pot morir?

- Sí, fill, sí.

- Papa... I per què no hi ha un metge a cada casa i així no perdrien temps anant en ambulància fins a l’hospital?

- Uf... perquè això costaria molts diners. No es pot tenir un metge a cada casa, fill.

- Però, papa, els diners no importen. El més important són les persones, oi?

Ja no vaig saber què contestar-li més. A veure si, de mica en mica i entre tots, aconseguim que en aquest país les persones siguin per fi més importants que els diners.