Per què Tarragona no pot perdre el tren del POUM?

El Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, POUM, de Tarragona que està damunt la taula de l’Ajuntament, i de la resta de partits representats al Consistori tarragoní, no és només un mapa d’urbanisme per a planificar la ciutat que volem en les pròximes dècades. El POUM és una eina per a definir la qualitat de vida dels seus veïns, el dinamisme del teixit empresarial i de l’activitat comercial que es vertebrarà a cada barri, així com la cohesió real i les expectatives entre les diferents zones de la ciutat.

Mitjançant les seves directrius, sabem, per exemple, com es distribueixen els espais verds, les infraestructures, les àrees dedicades a l’activitat econòmica i les zones residencials. I, precisament, en un context de creixement poblacional i de demanda residencial creixent, disposar d’una proposta adequada, ben dimensionada i econòmicament viable, és transcendental per tal de que, tant els grans projectes econòmics, com la planificació en habitatge no quedin en paper mullat.

Amb el POUM, l’Ajuntament de Tarragona té una gran oportunitat, més enllà d’anuncis i presentacions, d’aconseguir que la col·laboració públic-privada sigui un fet i que els sectors econòmics vegin que els interrogants o dubtes expressats al llarg dels últims mesos sobre el projecte són escoltats o presos, almenys, en consideració.

No es tracta que aquí, cada sector, remi a favor seu. O que, des de l’esfera dels representants públics, es vulgui donar-nos a entendre que qualsevol al·legació o observació a la proposta es fa només pensant en el benefici propi.

Un dels punts més importants té a veure amb la cohesió i creixement dels barris, la promoció econòmica i la planificació en habitatges a Tarragona. Tota una qüestió de màxim interès, ja que l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un tema d’Estat, amb necessitats més que evidents davant el desajust entre l’oferta i la demanda.

És per això que el Consistori faria bé d’assegurar-se un desenvolupament urbanístic equilibrat, més enllà dels projectes de gran envergadura i interès mediàtic. La previsió municipal que en alguns sectors el percentatge d’habitatge construït de protecció pública sigui aproximadament del 60 per cent els fa inviables. És a dir, pot portar a una equació econòmica desfavorable que desincentivi la inversió privada, com ha succeït en projectes passats.

Amb les dades provisionals, el dibuix del POUM tampoc compliria amb aquesta pretesa voluntat de cohesionar barris i veïns. En la zona de Ponent, on la renda neta per càpita és clarament inferior, la borsa d’habitatges de protecció gairebé duplica les previstes en la zona Centre o de Llevant. On està l’oportunitat de cohesionar, si l’entenem com l’oportunitat per a afavorir la mixticitat, on habitant i ciutat avancen de la mà?

Així mateix, limitar el creixement per Llevant suposaria una pèrdua competitiva que la ciutat de Tarragona no pot permetre’s. És el moment de planificar sectors de creixement i polítiques d’habitatges realistes i factibles de desenvolupar, lluny de populismes que condicionen el creixement ordenat i cohesionador i que el POUM possibilita.

Aquests nous sectors de creixement per Llevant han de lluitar contra l’exclusió social i la segregació mitjançant una aposta forta i decidida per la barreja d’usos, una diversitat constructiva i comercial i una proximitat amb l’espai públic amb una aposta decidida per polítiques d’habitatges socials, tant públiques com privades. Tot això encaminat a evitar la segregació social i geogràfica que representa el riu Francolí.

La discussió del POUM afronta un moment decisiu. No és trivial que la Generalitat hagi optat per ampliar la pròrroga de les normes urbanístiques per un període de tres anys. Cal consens i una mentalitat oberta per tal de que els treballs dels tècnics i experts donin resposta als veïns i a les seves necessitats a 30 anys vista. Només així podrem assegurar que Tarragona creixi de manera inclusiva i pròspera.