Per què els robots no es corden les sabates?
La irrupció d’algunes aplicacions de la IA generativa ha obert un debat, sovint interessat, dels efectes de les tecnologies digitals sobre els humans. Ens prendran el treball? Qui en sortirà més beneficiat? Viurem en un Nirvana on no caldrà treballar? Estan en perill les democràcies occidentals?, són algunes de les preguntes que surten en els debats.
Però els debats sobre la IA i la robòtica no són tan recents com sembla. A mitjan segle passat, molts pensadors i investigadors s’ocuparen de les possibilitats de les tecnologies digitals i els seus efectes sobre la societat. Per això, convé mirar enrere per veure les preguntes que es plantejaven aquells experts.
Sobre la capacitat dels ‘lloros estocàstics’ per replicar als humans caldria no ignorar les contribucions de dos grans científics: Alan Turing, físic britànic considerat el pare de la robòtica; i Hans Moravec, investigador austríac famós per les seves contribucions a la robòtica, la IA i els seus impactes sobre la societat.
Poques coses a dir sobre Alan Turing (Londres, 1912; Cheshire, 1954). La seva vida és ben coneguda a través dels llibres i les pel·lícules sobre la seva figura. Malgrat les seves grans contribucions a la ciència i al seu país, va tenir un final tràgic al ser processat per homosexual en 1952. Va ser un dels matemàtics i informàtics teòrics més brillants del segle XX, es considera com un dels precursors de la informàtica moderna, va establir les bases de molts conceptes de la tecnologia digital i, per si no fos prou, va construir la màquina Enigma que va desxifrar els codis nazis.
Entre els molts estudis que va publicar ens interessa destacar el conegut com a test de Turing. Es tracta d’una eina d’avaluació de la capacitat de les màquines per tenir una conducta intel·ligent semblant a la dels éssers humans. Segons Turing, una màquina podia considerar-se intel·ligent quan, després de 5 minuts de conversa, un avaluador no podia distingir quan estava parlant amb un altre ésser humà i la màquina.
La prova de Turing no avalua el coneixement de la màquina per respondre preguntes correctament, sinó la capacitat de generar respostes similars a les que donaria un humà.
Hans Moravec, a partir de la proposta de Turing, es va plantejar fins on podien arribar les màquines i si els avenços de la informàtica podien ser perillosos per als humans. En 1988, va formular una paradoxa que demostra que moltes de les tasques que els humans fan amb facilitat (caminar, mantenir l’equilibri, reconèixer cares o projectar el futur) són el resultat de milions d’anys d’evolució biològica. Totes aquestes habilitats són inherents a la nostra biologia, però són difícils d’imitar per un sistema artificial.
Fins ara les grans corporacions digitals que desenvolupen aplicacions de IA han dedicat molts recursos per imitar els complexos mecanismes de raonament i, fins i tot, de creativitat del nostre cervell. La IA i la robòtica ens superen en el càlcul i la gestió de la informació, mentre que actes en aparença ben simples a nosaltres són difícils d’executar per les màquines.
Les màquines ja ens superen en els concursos memorístics com ara Passa paraula o Saber i guanyar, fins i tot, jugant als escacs.
Però, podem estar tranquils, estan molt lluny per poder imitar les habilitats d’un nen o nena d’un any. Nosaltres som el resultat d’un procés evolutiu que ens ha ensenyat a sobreviure i cooperar amb altres humans, mentre les màquines són incapaces de recollir una bossa de plàstic de terra, ser creatius i originals, o lligar-se les sabates.