«Pares, vull estudiar medicina»

Fa poc dies vaig tenir la sort d’assistir a l’acte de graduació dels estudiants de medicina de la promoció 2022. En el transcurs de l’acte, i fixant-me en les cares de satisfacció dels pares que acompanyaven als seus fills futurs metges, em va venir al cap el moment en què la meva filla em va dir que volia ser metge.

Els pares que heu passat recentment pel mateix moment quan llegiu aquest article us sentireu identificats, i més ara que s’apropa el final del curs. Es requereix una gran maduresa per a prendre aquesta decisió als 14 o 15 anys. Són nanos amb la determinació, la capacitat d’anticipació i la visió de futur necessàries per assolir un objectiu projectat a mig-llarg termini. A més, això no és gens fàcil en aquestes edats, on la quantitat d’estímuls que tenen fan que les seves prioritats puguin veure’s enterbolides per ingerències com les xarxes socials, el futbol o els videojocs

Si a més, el vostre fill té clar que vol estudiar «a casa», la notícia millora substancialment, ja que la seva decisió no tan sols us ‘afectarà’ a vosaltres com a pares. Per a la comunitat mèdica tarragonina, és necessari assegurar el relleu generacional i per a la ciutadania de Tarragona, és fonamental comptar amb metges de cara al futur.

Dic això perquè, malauradament, la situació demogràfica mèdica és dramàtica, amb un pic de jubilacions previst el 2025 que farà que encara que tots els metges residents que es formen a Tarragona els poguéssim retenir, no arribaríem a cobrir les places necessàries. Per tant, tenint en compte que falten metges i en faltaran més, és bo que els adolescents decideixin estudiar medicina i si tenen clar fer-ho a Tarragona, serà tot un win win! Des d’aquí, les meves felicitacions als pares de les criatures.

Ja us avanço però, i us parlo per experiència pròpia, que el camí que ha decidit emprendre el vostre fill no serà gens fàcil, ja que estaran sotmesos a una gran pressió perquè seran avaluats constantment, tant per professors com pel seu cercle familiar i d’amistats. I si a més, desitja poder estudiar a Tarragona, la cosa encara es posarà més ‘complicada’.

El gran objectiu serà aconseguir una nota de tall suficient que sempre haurà de ser per damunt de 12,5. Això els obligarà a obtenir unes notes altíssimes durant els dos cursos de batxillerat que, finalment, s’hauran de rubricar amb unes proves d’accés a la universitat (PAU o antiga selectivitat) impecables.

A tot això, caldrà afegir-hi incomptables hores d’estudi i treball per estar sempre entre els primers de la classe, cosa que suposa desenvolupar personalitats perfeccionistes i obsessives totalment enfocades a aquest propòsit des d’edats molt jove i amb toleràncies molt baixes a la frustració. Però bé, si assoleixen mantenir la nota de tall elevada, arribaran a l’assignació de places a les universitats i és aquí on topem amb una altra realitat: dels aproximadament 100 alumnes que comencen a estudiar Medicina a la URV, els catalans són minoria i si parlem els tarragonins, se’ls podria catalogar de rara avis. Per poder tenir garanties de fer la carrera a Tarragona, la nota de tall haurà de ser propera al 13!

Però la pregunta que us fareu és si el sistema és millorable? Indubtablement sí. Tornem a l’eterna equació: en mans dels professionals està analitzar i buscar solucions i, en mans de les institucions, està posar-les en marxa.

En primer lloc, tothom està d’acord que és necessari augmentar la capacitat per poder assumir més alumnes a les facultats. Hem de poder ‘fabricar’ més metges. Però si augmentem el nombre de places, hauríem d’assegurar un millor accés pels aspirants del territori. No seria desgavellat, doncs, introduir la discriminació positiva i incentivar que els estudiants del territori tinguessin un accés preferent.

I l’altra gran qüestió és la que fa referència al sistema d’accés a les places. És millorable? Per descomptat! L’actual, que només avalua l’expedient acadèmic per generar una nota de tall, hauria de complementar-se amb tests d’aptitud per detectar aquells perfils que sabem que no són adequats per fer de metge. I si, com comentava, el que necessitem és augmentar el nombre d’alumnes, és evident pensar que s’ha implementar el cos docent, oi? Doncs la cosa no és tan simple!

Actualment, arribar a ser professor de la universitat no és fàcil i es dóna el fet paradoxal que, per formar MIRS als hospitals, no hi ha pràcticament cap requisit més enllà que aportar la mateixa experiència clínica. En canvi, per ensenyar a les facultats de medicina, és necessari tenir un perfil de recercador molt exigent que dificulta que, metges amb vocació docent, entrin a la facultat com a professors. L’experiència en assistència clínica ha de comptar tant com la recerca per accedir a ser professor. És evident doncs que alguna cosa no s’està fent del tot bé. El sistema hauria de replantejar aquesta situació i buscar solucions que permetin facilitar l’accés als metges i metgesses a ser professorat universitari, això sí, sense oblidar principis com el de l’excel·lència o del coneixement.

Al contrari del que podeu pensar després de llegir fins aquí, no pretenc desanimar-vos! Us aconsello que estimuleu als vostres fills en aquest difícil camí que el portarà a poder fer de metge perquè, personalment, crec que és la professió més bonica de totes. És a les vostres mans donar el suport emocional necessari, treure la pressió, estar al seu costat en els moments durs en què les notes parcials potser no són les que voldrien, compensar les hores d’estudi amb temps de desconnexió de qualitat, estimular a fer exercici físic per oxigenar les neurones esgotades i fer veure la importància de compensar el temps d’estudi amb el temps d’oci. La comunitat mèdica us ho agraírem a tots els pares dels nostres futurs metges!