No és cap perdó, és una victòria
La llei d’amnistia ja està definitivament aprovada. Era un dels compromisos del pacte d’investidura que Junts per Catalunya vam signar amb el PSOE i, per tant, una clara evidència de la nostra manera de fer política: qualsevol vot dels diputats de Junts serà en benefici de Catalunya.
S’han hagut de superar obstacles que alguns catalogaven d’insalvables: el mateix PSOE, amb Pedro Sánchez, allí, i, Salvador Illa, aquí, s’oposaven frontalment a l’amnistia fa només un any; l’espanyolisme més ultra va sortir al carrer enfurismat per aturar-ne la tramitació; i el PP ha intentat dilatar l’aprovació de la llei fent valer la seva majoria al Senat.
Però finalment s’ha aprovat, no pas perquè de cop i volta, per inspiració divina, el PSOE n’hagi assumit les virtuts, sinó perquè els hem forçat a fer-ho. Ha estat quan els 7 diputats de Junts hem estat decisius a Madrid que ha estat possible la llei d’amnistia, i ha estat gràcies als 7 diputats de Junts que el text es millorés després de la primera votació, perquè no podíem consentir que deixés ningú sense poder-s’hi acollir.
Però en un moment com aquest, cal recordar que si aquesta llei ha fet falta és per la repressió continuada contra l’independentisme i les institucions catalanes, que es va intensificar amb l’aprovació de l’ignominiós article 155, amb la participació -cal no oblidar-ho- del PSOE i del PSC. Una decisió que qui ara aspira a president de la Generalitat, Salvador Illa, ha manifestat que fins i tot s’hauria d’haver aplicat abans. Un home que defensa i justifica l’atac més gran contra l’autogovern català des del 1978 pretén presidir la Generalitat. No és un fet menor i ajuda a entendre què representaria la seva presidència.
Però igual que el PP s’ha equivocat amb els seus intents de boicotejar la llei d’amnistia, el PSOE de Pedro Sánchez també s’equivoca quan pretén fer creure que l’amnistia representa una renúncia per part de l’independentisme. Perquè nosaltres no tan sols no renunciarem mai a la independència sinó que ara disposem d’un escenari més propici per a la resolució del conflicte amb Espanya. I perquè retornar aquest conflicte a la política significa que en democràcia no només s’ha de poder defensar tot projecte polític sinó que, a més, tot projecte polític ha de ser materialitzable i no ser perseguit judicialment.
L’amnistia és una victòria de l’independentisme perquè té un caràcter de legitimació. Té la funció de despullar de caràcter delictiu els fets als quals s’aplica. És un reconeixement dels excessos, les arbitrarietats, la guerra bruta, i la persecució sense mesura de l’independentisme català.
Amb la llei d’amnistia es reconeix que els exiliats, els presos polítics i tots els represaliats no haurien d’haver patit ni exili, ni presó ni repressió. Perquè el 2017, a Catalunya, els independentistes no vam cometre cap delicte, simplement vam exercir de manera pacífica i democràtica el nostre legítim dret a ser una nació lliure. No ens hem de fer perdonar res. Al contrari, el que aquest país va viure el 2017 ens enorgulleix i ens marca el camí.
Amb la llei d’amnistia hem forçat l’Estat espanyol a corregir l’error i admetre que va traspassar tots els límits de l’estat de dret, tal i com està internacionalment reconegut, per combatre l’independentisme. Com ha manifestat el president Puigdemont, aquest gest era imprescindible per poder negociar sense l’amenaça de la repressió.
Així, doncs, l’aprovació de la llei dijous passat al Congrés va ser una victòria que precedeix les noves victòries que vindran. Perquè els que volem la llibertat de Catalunya persistirem fins a assolir-la. I ni res ni ningú ens desviarà de l’objectiu.