‘Mutatis mutandis’

Mentre escric aquest article es debat la investidura de Pedro Sánchez al parlament espanyol. Els discursos són interromputs alternativament per escridassades i aplaudiments. Espanya està crispada, amb un govern central envoltat d’autonomies de color polític contrari, un Madrid amb una líder especialment agressiva i una alta magistratura i funcionariat clarament bel·ligerants. Catalunya sembla calmada, però és possible que al sector més espanyolista dels catalans tampoc li agradi la llei d’amnistia ni la idea de repetir un altre govern de Pedro Sánchez.

Al mateix temps, amics meus no catalans, tots contraris a la reacció violenta de l’estat espanyol en front al procés i a l’empresonament dels seus líders, em fan arribar parers contraris al pacte d’investidura, no el veuen com un instrument de millora de la relació amb Catalunya ni facilitador d’un desitjable projecte comú.

Per a reblar el clau, rebo un últim missatge d’un altre amic, on es queixa dels 15.000 milions d’euros que aconseguirà Catalunya a canvi de donar/vendre els seus vots al candidat, Pedro Sánchez. Em diu reiteradament que li fa pena la manera de fer política, una política que no busca la concòrdia sinó el pacte, mogut per l’ambició de continuar exercint el poder. La lectura del missatge i copsar el seu malestar em neguiteja. Em sap greu com amic seu que soc i també com a català.

No vull prescindir de cap dels meus dos sentiments de catalanitat i espanyolitat que m’agradaria poder embolicar amb el de pertinença a una Europa forta. Una Europa, unió de nacions, que basa el seu futur en el respecte a les diferències i que amb diàleg i pacte vol aconseguir compartir objectius en economia, fiscalitat i política exterior.

Aquest pensament em porta a l’expressió llatina que em va ensenyar fa molts anys el meu germà: «Mutatis mutandis», que ve a dir «canviant el que cal canviar». Ens cal repensar Espanya, mutatis mutandis, a la manera d’Europa, de manera respectuosa, per a construir un projecte comú i engrescador de les quatre cultures.

El pacte té un element clarament positiu, el fet de no haver de patir un govern PP-Vox que amb el seu menysteniment cultural, posat en pràctica a València i Balears, i l’actitud d’alguns jutges i fiscals que compliquen els litigis polítics, crisparia l’ambient a Catalunya i a una part d’Espanya.

Portem massa temps, anys i segles, amb la llei del més fort buscant el domini de l’altre. L’evidència de la història ens ensenya que aquesta manera de fer sempre genera tensions i conflictes, només cal que fem una ullada al món... i encara pot empitjorar en qualsevol moment.

Tal vegada una política d’escoltar, empàtica i dialogant, amb un pacte fiscal transparent i de criteris racionals i entenedors és el camí que cal emprendre. Veig Pedro Sánchez capaç de tirar-lo endavant si recordo al polític que es va negar a reelegir president d’Espanya a Mariano Rajoy per la sospita de corrupció en contra de la dreta i de la vella guàrdia del PSOE. Això li va costar la defenestració, però de forma inesperada va aconseguir ser nomenat secretari del seu partit. Pedro Sánchez també va ser el promotor de la moció de censura. Ja s’havia posicionat anteriorment a favor d’un bloc plurinacional per aconseguir un canvi profund a Espanya. Reprendre aquesta idea passa per la negociació amb l’independentisme i l’amnistia.

Trencar la manera de fer que ens ha fet tant mal no serà fàcil, requereix força i audàcia i no hi ha dubte que aquestes qualitats Pedro Sánchez les té.

Que sigui per al bé de tots.