Mestre, professor, docent

Aquests tres termes, que no signifiquen exactament el mateix, sovint se solen utilitzar com a sinònims. En tot cas, tots tres, reflecteixen una activitat professional fonamental pel desenvolupament present i futur de qualsevol societat. No analitzarem avui els greus problemes que afecten el nostre sistema educatiu.

Segurament un dels problemes importants és que la funció de docent no està prou reconeguda, ni prestigiada socialment. Al baròmetre d’opinió política del CEO de l’últim mes de març, davant de la pregunta si pogués escollir un ofici, que li agradaria ser o haver estat?, la segona resposta més freqüent ha estat professor/a, a poca distància de la primera metge/essa.

Ara, la realitat és que a diferència d’alguns altres països, al nostre estat, les notes accés als graus d’educació solen ser de les més baixes, i les retribucions del personal docent sense ser menyspreables, no estan entre les millors. M’atreviria a dir, que al llarg de les últimes dècades també el prestigi social de ser docent ha minvat de forma significativa a casa nostra. Aquest aspecte requereix una reflexió serena i amb perspectiva de tots plegats

Si podem definir el docent, com una persona que ensenya a d’altres, és a dir, que facilita l’aprenentatge d’altres persones impartint coneixements i valors, o ajudant l’alumne a trobar recursos i dominar processos, segur que a tots ens ve al cap algun mestre o professor que ens ha marcat la nostra trajectòria vital o professional.

Avui vull recordar al meu mestre Joan Antoni González Gutiérrez, que ha traspassat aquesta setmana. Ho faig perquè estic segur que amb ell, molts dels lectors tindran present aquell mestre/a que sempre tenim a la memòria i que recordem amb afecte i estima.

Joan Antoni va nàixer a Flix l’any 1946, i va estudiar magisteri a l’Escola Normal de Tarragona, de jove es va establir a Tortosa, on va desenvolupar la seva tasca docent, durant pràcticament cinquanta anys. Des de 1970 fins a 1997, va ser mestre al Col·legi Sant Josep de Tortosa, els «Josepets». Per mi, i per molts d’altres, fa ser un referent. Sense dubte és el mestre que més em va ajudar i influir durant la meva infància, en moments de dificultat personal per motius de salut.

D. Juan Antonio, no només em va transmetre coneixements, em va ensenyar a estudiar, em va inculcar valors, em va educar per afrontar les dificultats, a ser constant, a perseverar i a no defallir. Joan Antoni era un mestre extraordinari, un excel·lent docent, però era encara una millor persona. Era un home savi i bo, discret, comprensiu, pacient i que malgrat les adversitats personals que va haver de superar al llarg de la seva vida, sempre estava preocupat pels seus alumnes, amb qui sempre empatitzava, encara que alguns més entremaliats de vegades li fiquessin molt difícil.

El seu amic i company Roc Salvadó, deia recentment d’ell, i jo comparteixo «era d’una afabilitat serena, de gran saviesa que ell es guardava molt d’ostentar, era l’encarnació de la senzillesa del savi, es preocupava pels seus alumnes i per les dificultats que patien, als Josepets era proverbial la seua benvolença amb tothom. Mai li vaig sentir aixecar la veu, ni criticar a ningú, ajuntava a la saviesa la prudència».

Joan Antoni va estudiar d’adult a la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), on es va llicenciar en Filologia hispànica l’any 1985, i es va doctorar l’any 2004. Des de 1997 va continuar la seva tasca docent com a professor de llengua castellana a l’institut de Roquetes fins que es va jubilar. I des de 1986, també va ser professor-tutor del centre associat de la UNED a Tortosa, on a part de docent, també va desenvolupar tasques de recerca, publicant diferents llibres, entre ells Historia del Col·legi Sant Josep de Tortosa o Quaranta anys del centre associat de la UNED de Tortosa.

Des d’aquestes línies el meu reconeixement i agraïment a Joan Antoni el meu mestre, però també totes i tots els «Joan Antonis» que al llarg de la seva vida ha contribuït a formar persones, i a fer molt millor la nostra societat.