Lo mal any primer

Ja se sap que caminar és una pràctica ben saludable, ja que ajuda a tonificar la musculatura, a enfortir els ossos, a oxigenar la sang i a endreçar les idees. Un dels meus llocs predilectes per passejar és la Fatarella, el meu poble de naixement, i també els municipis del voltant situats a la part nord de la comarca de la Terra Alta. En aquesta zona de Catalunya hi ha la serra de la Fatarella, un conjunt d’alçades moderades que davallen abruptament per formar barrancs pregons, ben inhòspits però d’una gran bellesa. De fet, passejar per aquest territori és assistir en directe a una lliçó de geografia i, alhora, a diverses classes d’història, només amb la condició indispensable d’estar atents a tot allò que es troba de camí.

Per aquestes contrades, quan es transita per alguna carretera asfaltada cal pensar que es tracta de un vial que, en el millor dels casos, té poc més de cent anys de vida, de la mateixa forma que els camins més amples es van obrir a partir de l’arribada dels carros, l’any 1920. A banda dels vials més importants hi ha altres camins secundaris, els mateixos que van perdre importància quan la pagesia va deixar d’utilitzar-los, just quan els pagesos van canviar la força dels equins per la dels tractors. A partir d’aleshores es van haver de seleccionar les terres més accessibles als vehicles a motor, i també les més productives, un fet que va deixar de banda els conreus situats en pendents i en llocs de difícil accés.

De pas, es poden veure conreus abandonats, ben amargenats i literalment penjats dels vessats. En aquest cas, cal pensar que fins al final del segle XVII per aquesta zona s’havia posat en producció qualsevol espai que fos mínimament apte pels conreus agrícoles. Això fou possible gràcies a la força de treball dels moriscos que es resistiren a abandonar les terres que els havien vist nàixer, a les ganes d’accedir a la propietat de les famílies cristianes i a l’ambició de les classes dominants. Per tot plegat, fa goig veure marges situats al llarg de tot un barranc, uns elements bastits amb pedra seca que ajuden a anivellar el terreny i poder-lo plantar. En algun d’aquests barrancs s’hi poden comptar més de quaranta marges, estrets en la part més baixa de la barrancada i relativament amples a la zona superior.

Quan es passa a tocar de finques cultivades d’una certa extensió, es fàcil veure que disposen d’alguna masia que fins a les darreries del segle passat podia aixoplugar una família pagesa, els animals de càrrega que tenien i alguns caps de bestiar. Per poder copsar aquest fet cal discernir la distribució de l’espai construït, repartir entre les zones destinades als humans, els corrals pel bestiar i el magatzem que acollia els fruits del camp.

En les finques més antigues proliferen les cabanes, construccions de pedra seca bastides a partir d’una volta de canó, uns habitatges que eren el cap i casal de les famílies pageses al llarg d’unes quantes setmanes al llarg de l’any. Hi ha cabanes monumentals i altres de més humils, però totes mostren un art constructiu que per la seva magnificència ha estat reconegut per la UNESCO.

A tocar de cadascuna de les construccions s’hi poden veure, en més o menys bon estat, les cisternes, les basses i els aljubs on es recollia l’aigua de pluja, per tal de destinar-la a l’ús de boca de persones i animals. Darrerament i a causa de la poca pluja que cau i a un manteniment deficient, resulta difícil trobar aigua en aquests equipaments, un fet impensable només cinquanta anys enrere.

En aquesta zona de la Terra Alta també hi ha una xarxa ben important de carrerades, els antics camins ramaders que durant molts segles van veure passar ramats de bestiar menats per pastors, però que a partir del final del segle XIX van ser testimonis muts de l’eclosió de l’agricultura, una activitat que a poc a poc superava la ramaderia com a explotació preeminent del medi natural. Tot i haver perdut la funció inicial, algunes carrerades conserven el seu traçat original, en recorreguts per camins i senders que passen per llocs naturals de gran bellesa.

A més, es poden veure espais amb rastres de la Guerra del 36, i resulta difícil passejar sense trobar metralla, trossos de metall procedents de les diverses bombes emprades durant la conflagració. També hi ha trinxeres, quilòmetres i quilòmetres de solcs oberts pels militars que els ajudaven a protegir-se, al mateix temps que vigilaven els seus adversaris, situats al capdavant. Igualment hi ha centenars de refugis, excavats d’esquena a la direcció que portaven els obusos projectats pels militars de la banda antagònica, i altres que feien possible resguardar-se de les bombes que els avions abocaven des de les alçades. Tots aquests elements van ser excavats pels militars amb l’ajut d’una petita pala i pocs elements més. Un home que havia participat en la batalla de l’Ebre m’explicava que ell excavava els refugis ben endins i sota un bon bruix de pedra i terra, cosa que li va salvar la vida. Ell em va regalar el relat de moltes vivències, i també la pala que després de la guerra va anar a buscar al refugi on l’havia deixada.

Pel terme també s’hi veuen amuntegaments de runes i deixalles, en una mostra d’incivisme i de falta d’amor a la terra que convida a la reflexió.

A poc a poc i a mesura que passen els anys la boscúria s’imposa als conreus. Any rere any augmenten el nombre de pagesos que deixen la terra, ja que resulta una ocupació poc reconeguda socialment i escassament rendible. Els dies feiners es veuen pocs pagesos pel terme i, gairebé tots, són un pou de saviesa. Un dia, després d’uns minuts de pluja, un home de noranta anys que encara treballa de pagès em comentava que, cinquanta anys enrere, hauria sortit a buscar caragols i que en uns minuts n’hauria omplert una galleda, però que ara són ben escassos. Ell afirma que la falta de pluja combinada amb la profusió de productes fitosanitaris que s’empren a l’agricultura en són la causa. De pas em convida a tastar el fruit d’un nesprer, l’arbre que té a tocar de la petita masia que li ofereix aixopluc. «Són molt dolços», em diu, cosa que resulta ser certa. També assegura que, a la seva finca, abans tenia fruita al llarg de tot l’any, però que en els conreus de secà i a causa del clima han desaparegut la major part d’albercoquers, presseguers, cirerers, pruneres, serveres, mangraners i altres arbres que regalaven una fruita excel·lent.

En un moment de la conversa em sorprèn quan afirma que hem viscut «lo mal any primer», però que n’hi hauran altres d’iguals o de pitjors. «Després de molts anys de sequera, la terra mostra signes d’esgotament, un fet que es pot constatar en el fullam dels arbres que encara es mantenen vius», afirma, ben determinat. Per memòria dels seus predecessors recorda els mals anys de segles enrere, els quals cal relacionar amb les diverses sequeres que portaren males collites de blat, la fam entre la població més humil i pestes d’ampli abast. De pas, s’ho va venir bé per dir-me que ell, abans, en tenia prou en fer un cop d’ull al cel a primera hora del matí per saber el temps que faria, però que ara al cel només hi veu rastres del pas d’avions. Quan ens acomiadem em diu: «Jo ja no ho veuré, però en pocs anys passaran coses molt grosses». Estem ben avisats, i per tot un expert!