La sobirania energètica: una altra independència no efectiva

Com hem dit altres vegades, Catalunya va ser, a començaments d’aquest segle, un dels territoris de l’Estat pioners en parlar d’energies renovables. No obstant això, quan estem a punt de tancar el primer quart de segle XXI, i tal com demostren les xifres de l’Observatori de les Energies Renovables presentades aquesta mateixa setmana, seguim a la cua de l’Estat. Molt efectius no hem estat, salta a la vista.

Hi ha una altra associació d’idees amb què juga el titular d’aquest article. I és que, a banda de l’objectiu d’evolucionar des d’un model de generació energètica basat en les nuclears i els combustibles fòssils cap a un altre que posi les energies verdes al centre, l’altra aspiració de país en aquest context era assolir la sobirania energètica. I en això, en lloc d’avançar, hem retrocedit.

Seguim predicant les renovables, però no les practiquem al nivell que hauríem de fer-ho, segons el full de ruta que ara ja ve de fora, de la Unió Europea concretament. I tot perquè no hem estat capaços de prendre decisions. Per arribar a l’objectiu que tenim fixat a 2030, hem de multiplicar per 5 la generació amb energies renovables, que actualment se situa a un pírric 13,6% del nostre mix energètic. En lloc d’accelerar el procés, la dinàmica dels últims mesos és més aviat la contrària.

A la vista de tot plegat, i del lideratge de l’Aragó en aquest àmbit, sembla que el nostre model de transició energètica serà la importació des d’aquesta i altres comunitats autònomes veïnes. I això no és sobirania. Però també amb aquesta opció són necessàries decisions: per fer línies d’alta tensió que transportin l’energia verda fins a les àrees de més consum. I aquí tornarem a topar amb la mateixa incapacitat que ens ha impedit comptar amb més parcs eòlics i fotovoltaics.

Necessitem un govern més valent. Que sigui capaç d’avantposar l’interès general que representa l’energia verda a moviments opositors que són poc representatius i defensen els interessos més parcials com els de l’àliga cuabarrada, i perdonin la ironia, un és ecologista de mena, però les coses s’han de saber posar a una balança.

L’actual paràlisi decisòria, amb l’embut de les tramitacions de les instal·lacions de renovables com a gran aliat, comporta un risc addicional: la pèrdua de competitivitat empresarial. Al sector de les renovables, on en els darrers anys hem vist que els promotors de fora han anat marxant del nostre territori. Un procés al qual irremeiablement s’aniran afegint les empreses autòctones, que han de ser allà on hi ha l’activitat a què es dediquen, amb la consegüent pèrdua de PIB, creació de riquesa i llocs de treball que això suposarà per al país. I aquesta és una altra sobirania que perdem.

Però la pèrdua de competitivitat i la deslocalització que genera el nostre suspens en renovables no només afecta el sector energètic. Perquè l’energia verda és una necessitat transversal a tota l’economia, amb el sector químic o la futura fàbrica de Lotte a Mont-roig del Camp -que porta associat un parc fotovoltaic- com a exemples d’aquest risc de pèrdua de vigor empresarial que comporta la nostra república energètica no efectiva.

Ironies a banda, necessitem polítiques més decidides que transcendeixin els governs i les seves visions a curt termini, amb l’interès electoral com a únic leitmotiv. Que vagin més enllà del soroll que fan determinats grups per frenar un procés que tothom defensa sempre que no entri en conflicte amb els seus interessos particulars. Això és un repte de tots. I majúscul. Ciutadans i empreses hem fet esforços i inversions per impulsar la transició energètica, però necessitem les polítiques, perquè si no hi ha el risc que s’instauri el desànim, al sector privat d’una manera molt especial. Cal que, qui té encomanda la gran responsabilitat de governar i fer efectius els reptes del país, canviï de velocitat.