La Louisiana, l’Inquisidor i un senyor de Reus

Ala vila de Reus, el 1744, va néixer Esteve Rodríguez Miró i Sabaté. Seria un tipus poc comú, començant pel fet de ser portador d’un enigmàtic ‘Rodríguez’ com a nom (o cognom?). De fet el pare, tan reusenc com l’Esteve, es deia Miró i son fill sempre es va fer dir Miró. Disposat a viure l’aventura, el nostre heroi va ingressar a l’exèrcit com cadet als setze anys. De seguida adquirí experiència en combat. A Portugal, a Algèria i des de 1767, a la Nova Espanya (Mèxic). La seva capacitat va atraure l’atenció de Bernardo de Gálvez, llavors en campanya contra els apatxes. Gálvez guanyà notorietat (a Amèrica) quan en la guerra de les Tretze Colònies va recuperar La Florida per a Espanya i va ajudar a netejar de casaques vermelles gran part del Deep South. Com Primer Edecà de Gálvez, Miró l’acompanyà a la Luisiana d’on el 1782 en va ser governador interí i, de 1785 fins el 1791, titular.

Val la pena recordar la Luisiana colonial. Es tractava d’un immens territori, batejat en honor de Lluís XIV, que s’estenia molt més enllà de l’actual estat de Louisiana. Al nord enllaçava amb els Gran Llacs on es fonia amb la Nova França i l’Acàdia, avui dia Canadà. El territori de la Louisiana ocupava part o la totalitat de quinze actuals estats nordamericans més dos del Canadà. En contrast, la densitat de població era baixíssima: Sense comptar les moltes i disperses nacions ameríndies, hi vivien el 1754 només sis mil persones europees, la majoria d’origen bretó, normand i gascó. La resta de la Nova França acollia seixanta-tres mil europeus més.

De 1762 a 1803, la Luisiana va passar a mans d’Espanya. Va ser cedida per França en compensació per la pèrdua de la Florida, caiguda en mans britàniques per culpa del tardà i poc reeixit intent d’ajudar França en la Guerra dels Set anys. Amb l’actual Canadà dominat per Sa graciosa Majestat, França va decidir que poc futur podia trobar al continent Nord-americà, estimulant així la seva generositat.

Esteve/Esteban Miró es demostrà com un excel·lent governador. El millor de l’etapa espanyola de Luisiana. De seguida demostrà seny, realisme, esperit pràctic, elevat concepte de justícia i un legalisme (normalment) de ferro. Miró va assentar colons espanyols, molts d’ells catalans, al sud de Luisiana (és a dir, més o menys a l’actual estat). Va reforçar les defenses fundant diversos forts de cara dissuadir uns Estats Units aliats d’Espanya, però en accelerada expansió. Amb la tragèdia del gran foc 1788, va saber guanyar-se la gratitud de tots els habitants de Nova Orleans. Miró va actuar amb l’eficàcia, diligència i rectitud que li donarien fama i prestigi. Acollint els sense llar en tendes de campanya, assegurant-ne l’alimentació (sense importar el color de la pell). Immediatament va despatxar vaixells ràpids a demanar ajut (un a l’Havana i l’altre a Filadèlfia). També va decretar el lliure comerç temporal, trencant les estrictes barreres aranzelàries vigents, cosa que permetria l’arribada ràpida dels recursos imprescindibles per a la reconstrucció. Una reconstrucció que es va fer per ordre seva amb materials resistents al foc.

El govern de Nova Orleans no era cosa senzilla. Exigia un complex joc d’equilibris entre grups enormement diversos, de vegades contraposats i potencialment conflictius. La religió, com element clau, obligava a filar prim. El cristianisme catòlic era el credo oficial i teòricament únic ja des de temps de domini francès, cosa que el feia gaudir de tota mena de privilegis, com el dret exclusiu de fer cerimònies públiques. Era el que practicava devotament la majoria de la població, començant per l’èlit criolla franco-espanyola. Però de manera discreta es tolerava que algunes minories practiquessin, amb estricta discreció això sí, els seus ritus particulars. Des de cristians protestants francesos, holandesos i angloamericans fins alguns jueus sefardites, sense oblidar les pràctiques africanes ancestrals de molts esclaus i lliberts, més les creences ameríndies podien anar fent la seva amb tranquilitat.

Nova Orleans era un babel de pobles i parles, però com babel religiosa era molt mal tolerada per la clerecia catòlica. El monjo caputxí i rector de l’església de Sant Lluís (després, Catedral) Antonio de Sedella, era la màxima autoritat eclesiàstica. S’escandalitzava per la política tolerant de Miró, i va lluitar per a aconseguir el nomenament d’Inquisidor, càrrec que el permetria imposar la seva autoritat en matèria religiosa damunt el Governador. Quan va rebre el nomenament oficial, el flamant Inquisidor Sedella es va plantar davant Miró. En termes imperatius, va exigir disposar d’una tropa de manera immediata per a liquidar les flagrants pràctiques herètiques de la ciutat i va tornar, satisfet i feliç a la seva casa. Diligent com sempre, Miró va enviar un capità i vint granaders en plena nit a casa de Sedella. Una mica sorprès per la celeritat del reusenc, va demanar al capità que tornés una mica més tard, quan ja fos de dia. El capità dels granaders va haver d’aclarir la situació: per ordre estricta del de Reus, no venien a posar-se a disposició del clergue sinó a detenir-lo. Emmanillat, Sedella va fer cap a bord d’un vaixell que salpava immediatament cap a Cádiz. Sedella va aconseguir retornar, però Miró ja era de nou a la península. Això sí: Tot indica també que el forçat viatge de Sedella l’havia guarit del seu zel integrista.

Miró va ser anomenat Mariscal de Camp, però va morir el 1795 en la Guerra de la Primera Coalició (dita del Rosselló en les fonts castellanes i Guerra Gran a les catalanes). Al front, però de malaltia. El seu periple americà ja havia deixar rastre. Allà s’havia casat amb una rica bellesa criolla, Na Maria Celest Elionor de Macartí, d’ascendència escocesa, cosina de l’alcalde de la ciutat i emparentada (políticament, consti) amb Délphine Lalaury, gran dama sudista i, secretament, macabra assassina en sèrie. Miró mai no havia perdut el temps i fims i tot havia disposat dels serveis d’un espia a Washington: James Wilkinson el qual, en agraïment als generosos emoluments percebuts pel seu ocupador, va batejar Mero Street (sic) un carrer important de Frankfurt, capital de Kentucky que estava encarregat d’urbanitzar. Fins 1807, tota la meitat oest de Tennessee també es va anomenar Mero (sic altra cop). L’homenatge de la vila que va veure néixer Miró i els seus ancestres, segueix de moment en llista d’espera. La història de la La Luisiana en mans espanyoles va durar. Molt breument a mans franceses en el Tercer Tractat de Sant Ildefons (1803), però el Primer Cònsul de la República, un tal Bonaparte, va decidir vendre-la d’immediat als Estats Units. El President Thomas Jefferson va pagar amb entusiasme els quinze milions de dòlars demanats (uns dos mil-cent milions al canvi actual), amb la qual cosa les antigues Tretze Colònies van gairebé doblar la seva superfície. Alguns ho van trobar un mal negoci. Mai es podrà satisfer a tothom.