La COP-29: una nova decepció en la lluita per frenar el canvi climàtic
La COP-29 ha tornat a tancar-se amb unes dosis de frustració importants. Més enllà que l’acord in extremis i a la baixa per al finançament de les polítiques de sostenibilitat i de la resistència dels lobbies dels combustibles fòssils, la cimera d’Azerbaidjan ha reiterat algunes de les constants d’altres trobades anteriors en què les aspiracions més maximalistes dels defensors de les polítiques per combatre el canvi climàtic xoquen amb una tossuda realitat geopolítica. Un escenari que fa molt difícil l’assoliment d’acords amb impacte real sobre l’emergència climàtica.
Europa representa el 6% del total d’emissions, segons l’últim informe de l’ONU, que té un títol molt eloqüent: ‘No més promeses de fum’. Aquí s’han fet, parcialment els deures, i per això és fàcil fer una lectura que té molt de veritat però no tota la veritat. És cert que som l’àrea del planeta que s’ha pres més seriosament el repte de reduir les emissions de CO2, cosa que no fan alguns dels grans responsables d’aquesta contaminació.
La Xina, Rússia i els Estats Units son causen de més del 50% de les emissions i no fan els deures que tenim marcats per frenar el canvi climàtic. Però això no ens exculpa als europeus de la nostra responsabilitat. Hem endurit els marcs normatius que regulen les emissions de CO2, però això ha provocat que bona part de la fabricació dels productes que consumim hagi migrat a països on la legislació és més laxa i la tecnologia més contaminant. En definitiva, hem externalitzat les nostres emissions, però no oblidem que encara que es produeixin en altres països el planeta és el mateix per a tots. Reduir les emissions per càpita és un dels principals reptes que tenim, i no sempre hi posem el focus.
El veritable canvi que necessitem aconseguir per frenar el canvi climàtic, especialment pel que fa als països més desenvolupats, és, doncs, evolucionar cap a hàbits de vida més sostenibles. Això vol dir, a grans trets, menys consum i menys mobilitat. Caldrà fer molta pedagogia en aquest sentit, però son temps dolents per a aquesta lírica. El populisme creix a tot el món i amb ell el negacionisme del canvi climàtic i la demagògica consistent a titllar de pèrdua de llibertat qualsevol apel·lació en aquest sentit. I Donald Trump ja escalfa a la banda, amb el reforç que la seva segona presidència suposarà per a aquest marc mental que no para de guanyar múscul a tot el món.
La realitat és que a la COP-29 s’ha tornat a evidenciar que, lluny d’acostar-nos als objectius que ens vam fixar, cada cop estan més lluny. L’escalfament d’1,5 graus per al 2030 podria arribar a superar els 3 graus si no introduïm mesures molt dràstiques i, fins i tot si complim amb el full de ruta que ens hem marcat, ens quedarem poc per sota dels 2,5 graus, segons les previsions del mateix informe de l’ONU.
Les conseqüències d’això ja les sabem: catàstrofes cada cop més intenses i cada cop més freqüents. Amb els seus impactes, en forma de desgràcies personals i de danys materials. Una factura infinitament més cara que la de les mesures més maximalistes que es posen sobre la taula a aquestes cimeres i que sempre son substituïdes per altres menys ambicioses en molt bona mesura pel seu cost econòmic immediat. No és una bona estratègia.
Cal prendre consciència que invertir diners en implantar polítiques de sostenibilitat no és una despesa, sinó justament això, una inversió. I amb un gran retorn.