L’urbanisme que ha fet Reus

Els reusencs més joves viuen la ciutat d’avui com si Reus sempre hagués estat com ara: una ciutat farcida de restaurants i locals d’oci, amb carrers i places que ve de gust recórrer passejant. Una configuració urbana compacta i pròxima, amb una mobilitat pacificada i bons espais públics pensats per viure’ls. Reus és així, però no ha estat sempre així.

A mitjans dels anys vuitanta la ciutat encara carregava a l’esquena el creixement desordenat de les dècades anteriors. Barris perifèrics desconnectats de la ciutat entre descampats i rieres. Les fotografies en blanc i negre de la plaça del Mercadal farcida de cotxes aparcats expliquen bé fins a quin punt el vehicle privat era l’amo de la ciutat. El centre endreçat es limitava als carrers de Jesús, Llovera i Monterols i a les places de Prim i Mercadal. La resta de la ciutat era fosca, vella i completament deserta a partir de les vuit del vespre.

Entre aquell Reus i la ciutat d’avui hi ha molts anys de bona política urbanística. En pocs mesos hem perdut els dos homes que van pensar i empènyer aquesta transformació de la ciutat durant les tres dècades que van seguir les primeres eleccions de la democràcia recuperada. Dos Jordis, Jordi Lamas i Jordi Bergadà, que entre l’un i l’altre van ocupar la regidoria d’urbanisme gairebé trenta anys en una època de creixement que els va permetre modelar la ciutat per convertir-la en el que és avui. Recordar-los i reconèixer la seva tasca és una obligació perquè poques persones han estat més determinants en la construcció del Reus del present.

Ho van fer possible recuperant la ciutat compacta que Reus havia estat fins als anys seixanta. Una configuració urbana que vista des de l’aire era una rodona gairebé perfecta al voltant de la Prioral i el Tomb de Ravals. La ciutat concèntrica sense perifèries que feia del centre un punt de trobada. Ordenant el creixement per anar omplint els buits, reconnectant els barris de nova creació amb el Reus històric per tornar a ser una sola ciutat sense apèndix despenjats.

Pacificant la ciutat per treure tot el partit d’una configuració compacta amb dimensió humana que permet que gairebé cap distància superi els vint minuts de passejada a peu. Traient els cotxes de l’interior del Tomb de Ravals com a primer pas d’un procés de vianalització que des que va començar amb el carrer Jesús no ha parat de guanyar espais per als ciutadans i la mobilitat pausada.

Cultivant espais públics de qualitat per convertir la ciutat en un escenari i una gran plaça. Gairebé res no passa per casualitat i si Reus va passar de ser una ciutat morta a ser el centre de l’oci de la Catalunya Sud és, en bona part, perquè l’urbanisme va fer possibles les places i els carrers que els comerços, les cafeteries, els restaurants i la gent es van fer seves per omplir-les de vida. Del Pallol a les Peixateries i més enllà, espais inhòspits que es van reconfigurar per tornar a bullir d’activitat social.

La continuïtat d’aquell projecte que els regidors Lamas i Bergadà van pensar i desenvolupar durant prop de trenta anys no s’ha aturat. El creixement de ciutat es pensa encara en clau de ciutat compacta. La pacificació vol abastar tot l’espai entre les grans avingudes amb la bicicleta com a palanca. Les places i carrers del Reus escenari, la ciutat viscuda, han de continuar creixent per arribar a la ciutat sencera. L’encert i la fortuna de comptar amb un model urbanístic definit i vigent que va madurant des de fa quatre dècades. Que duri.