Joan B. Culla, l’historiador que ha viscut la història

Que un historiador rebi un multitudinari homenatge, com el que es va retre al doctor Joan B. Culla, amb la presència de quatre presidents –Jordi Pujol, José Montilla, Artur Mas i Pere Aragonès– i els cinc-cents amics i admiradors que aquest dijous omplíem el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, és un fet excepcional en l’àmbit acadèmic. Però és que Joan B. Culla i Clarà (Barcelona, 1952) és, des de fa molts anys, un autèntic referent dins i fora de les aules universitàries.

La qüestió és que Culla no només ha estat professor d’història contemporània a la UAB durant 46 anys i ha deixat petjada a prop de 10.000 estudiants a la Facultat de Ciències de la Comunicació –sent sempre un dels docents més ben valorats pels futurs periodistes– sinó que ha estat un nom clau, durant dècades, de l’anàlisi política i de la divulgació històrica al nostre país: des de les tertúlies radiofòniques matinals fins als milers d’articles que ha publicat en capçaleres com l’Avui, El País i a l’Ara passant pels seus voluminosos llibres monogràfics i pels programes televisius com Memòria popular –des dels estudis de Miramar– i Segle XX, al Canal 33. Això sí, per tal de mantenir la seva llibertat de pensament i actuació, ha refusat sempre totes les propostes rebudes per formar part de llistes electorals o per ocupar càrrecs governamentals.

Molts d’aquests aspectes, així com el vessant més personal del professor –amb corbata, sempre elegant– van ser tractats al CCCB des d’un punt de vista historiogràfic per Borja de Riquer, Conxita Mir, Josep M. Muñoz, Francesc Vilanova, Joaquim Nadal i Maria José Recoder; i des d’un punt de vista periodístic per Salvador Alsius, Joan Manuel Tresserras, Josep Ramoneda, Vicenç Villatoro, Mònica Terribas i Esther Vera en l’emotiu acte de reconeixement ple d’aplaudiments i mostres d’amistat que va conduir Antoni Bassas, i que va cloure el mateix homenatjat destacant que li acabaven de proporcionar «l’equipatge més preciós que un pot portar en el viatge que em resta per fer».

Culla ha fet de les seves dues grans passions, la història i el periodisme, l’eix central de la seva vida, juntament, és clar, amb l’estima per la seva esposa, Imma Cervià. Així, ja des de molt jove, Joan B. Culla va començar a retallar i ordenar notícies publicades als diaris de l’època, pràctica que amb els anys va ampliar amb la recopilació de fulls volants i ponències de partits de tot l’arc ideològic, fet que li ha permès construir a casa seva, a Sant Cugat, un autèntic arxiu de les diferents tipologies polítiques, parlamentàries i extraparlamentàries, del darrer terç del segle XX i aquestes primeres dècades del segle XXI. Per copsar en primera persona el curs dels esdeveniments, era molt habitual que Culla dediqués intensos caps de setmana a recórrer presencialment els llargs congressos dels diversos partits, a mode de cronista o notari, per confirmar impressions i recollir valuosa documentació de les diferents sigles. I és així com sovint parafraseja Blade Runner amb aquell «jo he vist coses que vosaltres no creuríeu».

És el seu rigor acadèmic, la precisió dels conceptes, la seva infinita curiositat per comprendre el món, la mirada internacional –amb una atenció especial al Pròxim Orient– i la vocació enciclopèdica de l’estudi dels fenòmens polítics la que caracteritza la seva trajectòria, i la que juntament amb la seva alta capacitat comunicativa, d’estructurar els arguments i d’interconnectar les idees, l’ha convertit en una personalitat de referència per entendre en cada circumstància allò que passa al nostre voltant. Joan B. Culla és l’historiador del present que millor ha excel·lit en explicar-nos la Catalunya d’avui.

Així les coses, Joan B. Culla és l’articulista lleial de lectura obligada i el conferenciant que es fa escoltar, perquè saps que l’històric professor està condensant en cadascuna de les seves intervencions, anys viscuts de lectures, hemeroteca, arxius i reflexions per oferir al present –amb tots els aprenentatges del passat– una interpretació sòlida i fonamentada. Per això és molt recomanable el seu llibre de memòries La història viscuda (Pòrtic, 2019) on detalla, entre d’altres, com el setembre de 1975, amb 22 anys, va anar a Saint-Martin-le-Beau a conèixer el president Tarradellas.

Recordo com si fos ara el dia que vaig anar a veure’l per primera vegada al seu despatx del Departament, per demanar-li si em podia dirigir el Treball Final de Màster que volia dedicar a l’estudi de l’evolució del valencianisme polític, i la bona acollida que em va brindar. Ja tenia moltes referències prèvies al voltant de la seva figura pública, ja que n’havia llegit llibres i articles i havia anat seguint els seus posicionaments, però em va impressionar molt poder formar-me a partir dels seus consells, del seu tarannà i de la seva expertesa i honestedat. Pocs mesos després, aquella primera col·laboració va ampliar-se amb un repte encara més estimulant i, així, els anys successius van ser els de la tesi doctoral, projecte acadèmic cabdal que, és clar, també em va dirigir ell i pel qual li estaré sempre agraït, tant pel mestratge com per l’amistat que compartim des d’aleshores. Infinites gràcies per tot, estimat professor Culla!