Immigració, arrelament i civisme

Gdansk és avui una ciutat de la bàltica polonesa amb mig milió d’habitants, però fins fa 80 anys la seva realitat era una altra. Abans de canviar de nom Danzig era una ciutat alemanya que explica com poques la tragèdia del segle XX europeu. Al final de la Segona Guerra Mundial els seus habitants històrics van ser expulsats i la ciutat es va repoblar amb ciutadans polonesos d’arreu del país. Un recanvi total, una ciutat reconstruïda imitant la vella arquitectura, però habitada per residents nous.

Fa pocs anys, en una conversa informal amb l’alcalde i l’equip de govern de la ciutat, situaven encara aquella tragèdia a l’origen de moltes dificultats col·lectives. Han passat tres generacions des del gran relleu que va omplir Danzig amb gent que no hi tenia arrels, però Gdansk encara troba a faltar l’empenta cívica que empeny altres ciutats poloneses. Tot és millor quan els veïns comparteixen alguna cosa més que el codi postal.

D’on surt l’energia que porta algunes persones a comprometre’s amb el seu poble o la seva ciutat? Què fa que tanta gent formi part d’associacions i entitats de tot tipus per donar densitat, empenta i vida a la seva comunitat? Com s’aconsegueix que persones sense cap obligació prenguin temps a la família i la feina per abocar-lo a la societat civil a canvi de res que no sigui un mínim reconeixement? La resposta és difícil, però l’estima a una tradició i l’encaix en una cadena de continuïtats és a la base de qualsevol explicació del fenomen. Sentir-se part d’un col·lectiu, saber-se copropietari d’un patrimoni valuós que es vol protegir, renovar i transmetre.

Estimar és comprometre’s, però l’amor al lloc que habitem no neix del simple fet de residir-hi, demana alguna cosa més. Conèixer per estimar i estimar per conèixer. Una ciutat, com el país sencer, és una cultura, un projecte i una realitat antiga que es refà sempre sobre la base del que ha estat. Hi ha habitants vells i nous, però es necessiten mútuament perquè el projecte viu que és qualsevol comunitat pugui continuar bullint. El nou esqueix necessita el tronc tant com al vell tronc li cal l’esqueix que el renova. Fa pocs dies, preparant un article sobre la falta d’habitatge a la Catalunya Sud, vaig fer cap a les dades de l’Idescat per repassar l’evolució demogràfica de la província de Tarragona. El creixement de població que ha viscut aquesta regió els darrers vint-i-cinc anys ha estat altíssim i accelerat. L’any 2000 la població de les deu comarques estava per sota dels sis-cents mil habitants, però l’any passat va superar de llarg els vuit-cents cinquanta mil. Un creixement del 45% en poc més de dues dècades. No som Gdansk, però costa poc imaginar que el sentit cívic de molts nous habitants serà escàs sense un esforç d’arrelament intensiu i constant. Massa esqueixos per un tronc que justeja.

Un país és una suma de pobles i ciutats. La nació és una realitat sempre més difusa i simbòlica que la vivència tangible i propera de cada campanar. L’arrelament local, el patriotisme de poble que fa d’entrada al compromís de país, ha de ser una part de la resposta al repte majúscul de la immigració. La Tronada, la Baixada de l’Àliga o les Decennals com a símbol d’una construcció col·lectiva que necessàriament haurà de començar en allò més pròxim i tangible. De la plaça, de cada plaça, al país sencer. Viure a l’escola els gegants del poble per compartir arrels i projecció. La integració de proximitat com a eina de cohesió. Fer poble per fer país.