França: perdre i guanyar
En aquesta Tribuna no és intenció d’escriure sobre la victòria de la selecció espanyola de futbol sobre la selecció francesa, sinó de donar unes opinions sobre els recents resultats electorals a França, des d’una perspectiva sociològica i geogràfica.
En primer lloc els periòdics d’aquí han remarcat la gran victòria de les esquerres sobre l’extrema dreta representada pel clan Le Pen. Un clan perquè hi ha bona part de la família col·locada en llocs importants del partit, inclòs l’actual president Jordan Bardella, la cara amable i polida del Rassemblement National (RN), aparellat amb una neboda de la Marine. En realitat el partit lepenista i aliats ha estat el més votat, amb més de 10 milions de vots, el 37,12% dels mateixos, però aconseguint només 143 diputats. Victòria i derrota que han acceptat a contracor, però sense fer els escarafalls del Partit Popular espanyol per trobar-se, a grans trets, en una situació semblant. No obstant això, i respecte a les legislatives del 2022, és el grup polític que ha guanyat més diputats, passant de 89 a 143.
La por a l’extrema dreta francesa, la qual es presentava amb actituds més moderades que en ocasions anteriors, ha mobilitzat els partits de centre i esquerra a formar unions i bloquejar l’accés dels candidats del RN a la segona volta. De la primera en tenia ja segurs 38, més 1 del grup aliat provinent de Les Republicains.
Per contra, els partits d’esquerra agrupats en el Nouveau Front Populaire (NFP), fonamentalment els socialistes, ecologistes, comunistes i els radicals insubmisos, van obtenir una mica més de 7 milions de vots (25,9%), no massa lluny dels 6,9 milions de vots centristes (25,5%) obtinguts pels del president Macron i aliats (Ensemble). Ara bé, gràcies a les circumscripcions establertes i a la segona volta, el NFP, es va fer amb 182 actes de diputats, 40 més que a les anteriors legislatives, però 14 menys respecte els guanys del RN. També cal remarcar que els centristes de Macron, Sarkozy i altres no han tingut una gran reculada en vots, però en no guanyar-ne s’han quedat en 168 escons, arran de la política elitista, allunyada de les realitats del francès corrent, que ha fet augmentar notablement l’antipatia cap al president.
La por a un feixisme a la francesa, les diatribes generals de la dreta contra els immigrants, la confusió entre religió musulmana i terrorisme islàmic, les relacions de Marine Le Pen amb els interessos imperialistes russos de Putin, han enfortit les esquerres, de la mateixa manera que la inflació, el deute públic, la inseguretat ciutadana, la por als immigrants i l’enyorança de la ‘grandeur de la France’ feien augmentar els vots de la dreta extrema.
Geogràficament, no és certa la comparativa entre els territoris rurals voten a la dreta i les ciutats a l’esquerra. Com ha demostrat a França el geògraf Olivier Bouba-Olga i per aquestes terres Oriol Nel·lo, el vot és degut a la composició social del votant, i aquí juguen elements com els estudis, l’edat, el gènere, la renda, condicions de treball, la tradició de cada territori, teixit econòmic i algun altre. Elements i característiques dels habitants de cada circumscripció electoral que fan que la totalitat dels diputats de les perifèries de baixa renda de París siguin del NFP, però també que apareguin territoris tan rurals i profunds com a la Drôme, la Corrèze, la Lozère, l’Aveyron, o l’Allier de les vaques xaroleses, on guanyin les esquerres, fonamentalment diputats ecologistes.
També els partits polítics de la Costa Daurada hauran de tenir molt en compte que a tota la França turística i mediterrània ha guanyat l’extrema dreta, amb alguna molt petita excepció. Guanyar i perdre, perdre i guanyar.