Forta disminució del cultiu de l’avellana al Camp de Tarragona

Aquest estiu, a tavés dels mitjans de comunicació, m’assabentava que vora un miler d’hectàrees que es reguen amb aigües del pantà de Riudecanyes i Siurana s’estaven morint de sequera. Sols faltava això.

L’avellana és un fruit sec que ja cultivaven els àrabs, en passar-lo de l’estat silvestre al cultivable. Hi ha arxius que parlen d’avellaners a Alforja, Vilanova d’Escornalbou, la Selva del Camp, entre altres, als segles XII i XIII. L’arquebisbe de Tarragona va rebre molts delmes d’avellanes de diversos pobles durant bastants anys. Però la gran expansió del seu cultiu va començar, quan es van haver d’arrancar les vinyes amb atacs de fil·loxera a principis del segle XX, sobretot a l’Alt i Baix camp, Tarragonès, i Priorat.

Quan el company Ramón Pifarré va obrir l’Agència d’Extensió Agrària de Reus l’any 1964, ja existien prop de 25.000 hectàrees, la meitat en secà. I les altres amb regadiu. Es van incrementar les de regadiu i disminuint les de secà. L’acció de tècnics agraris, molts d’ells perits agrícoles, assessoraven a la zona. Sobretot a les de regadiu, com al Morell, Vilallonga, la Pobla de Mafumet, Constantí, Valls, entre altres.

La seva rendibilitat econòmica era molt alternativa. A principis dels anys 70 jo recordo les primeres que es van aconseguir gràcies a la pressió d’Unió de Cooperatives. També hi havia les subvencions a les exportacions de fruits secs. També cal contar els plans de millora que es van aplicar en aquest cultiu més recentment. De les entitats exportadores importadores en aquells temps i de les actuals, en parla molt el llibre de Joan Pijoan que va presentar en el seu dia la Cambra de Comerç de Reus.

Els tècnics, molt especialment els que es dedicaven a transferència de tecnologia, donàvem cursets, visitàvem finques, fèiem demostracions, viatges a les zones d’avellaners de Girona d’un sol peu, assessoràvem en temes com el tractament de plagues, adobats, esporgues, desherbants entre diverses actuacions. Amb el gran avanç de la indústria, creant màquines recol·lectores, es va arribar –crec– a la màxima tecnificació del cultiu.

Bona collita, preus baixos

Hi havia anyades que hi havia bones collites. Gairebé de 700 quilos per hectàrea en seca més frescal, i vora 2.000 quilos en finques punteres i amb una superfície de 15 a 20 hectàrees. Existien productors que feien mil sacs d’avellanes. Vora 50.000 quilos en closca. Pocs, però hi eren. Són les finques competitives. Sobretot a la zona del Francolí, i alguna als voltants de Riudoms i Vilaplana, la Selva del Camp, etc.

Així el company Josep Santos –EPD– apuntava al Diari, a principis dels 90 del segle anterior, que malgrat poder arribar als 2.000 quilos per hectàrea, els preus no acompanyaven. I un dia li vaig preguntar si desapareixeria l’avellaner al Camp de Tarragona. Em va contestar, que hi havia una disminució dels cuidats culturals, poca renovació d’arbres vells, les finques es cultivaven majoritàriament a temps parcial, i s’estava perdent l’espirit d’avellanicultor.

Ha passat molt de temps, malgrat que la mentalització rural sobretot del Baix Camp era avellanera, i no tant en altres zones on es cultivava. Actualment crec que la disminució del seu conreu ha estat molt forta. D’aquelles 35.000 hectàrees que hi havia fa cinquanta anys, en queden vora 9.000.

El doctor Enginyer Joan Tous em diu que actualment la producció espanyola d’avellana en closca és de 9.000 a 10.000 tones d’avellana en closca. Catalunya produeix el 92%. El consum a l’Estat és de 4.000 tones, la resta s’exporta.

Donada l’operativitat comercial que es va muntar fa molts anys i l’actual, hi haurà per molt temps un mercat per l’avellana. Els fruits secs tenen propietats nutritives molt importants. La introducció de noves varietats la millora de les actuals especialment la Negreta, la Pautet, la Ribeta i moltes més que seria molt llarg assenyalar, dona una certa esperança, malgrat el pessimisme que en tenen els productors.

Estem en un món globalitzat i ja no podem parlar sols de la competitivitat de les avellanes turques. Hi ha més qüestions, com la qualitat, l’elaboració dels productes que se’n deriven, la mateixa comercialització, que va canviant en la mesura que es pot. D’avellanes, com he citat, pel seu gran valor alimentari, sempre se’n menjaran, crues o elaborades.

El perill, potser, està en el boom que agafaran les noves plantacions d’oliveres, després dels preus que té actualment l’oli.