i solidaritat

Molts aficionats al tennis comparteixen la idea que Roger Federer ha sigut el tenista amb l’estil de joc més elegant. Veig a X una notícia sobre el discurs que va fer com a convidat a l’acte de graduació d’una promoció d’universitaris a Dartmouth, EUA, amb molts m’agrada i molts reenviaments. Encuriosit, el busco i miro tot l’acte festiu del final de carrera. El tenista transmet missatges interessants i ho fa d’una manera amena, simpàtica i entenedora, però els mitjans només en destaquen una petita part del discurs, la que diu:

Que li ha costat molt arribar a jugar bé i que li molesten els comentaris que diuen que juga sense esforç, que no corre prou ni sua la samarreta. Reivindica que tot això és fruit d’un esforç intens i continuat.

Que la genialitat sense esforç no existeix i insisteix als universitaris en la necessitat de treballar sense descans per superar els adversaris. Descriu el talent com el resultat de la combinació de força, valentia i disciplina davant els entrebancs que van sortint i de confiança en un mateix.

Que és necessari saber perdre i aprendre a gestionar el fracàs, no defallir i continuar treballant, perquè el camí de l’èxit passa necessàriament per la derrota.

Els missatges a la xarxa en relació al tema continuen arribant sense parar, centren el talent en la valentia, la determinació, la paciència i l’autoconfiança amb la qual cosa ens deixen entendre que la majoria de gent podria tenir talent.

Federer fa un bon discurs, però algunes de les seves afirmacions són discutibles i malauradament ha quedat desvirtuat amb la focalització que els mitjans de comunicació n’han fet.

El missatge que «n’hi ha prou amb treballar molt per a que el món arribi a ser teu i conquerir la felicitat» és antiquíssim i totalment fals. Tristament són molts els que se’l creuen i això els farà patir, perquè no és real.

El model d’èxit de Roger Federer no es pot traslladar a tothom. El talent és innat. Posseir-lo no és solament fruit de l’esforç, però cal treballar-lo intensament. El talent sense esforç, no serveix per ell mateix.

La part del discurs que cap mitjà ha comentat és la que a mi em sembla més valuosa, on parla que la vida és alguna cosa més que una pista de tenis. És cultura, amistat, família. És no abandonar les nostres arrels, recordar d’on venim i no perdre les ganes de veure el món en la seva globalitat, per a ser conscients que hi ha molta gent menys afortunada, sense les necessitats bàsiques cobertes, als quals no podem oblidar. Una societat decent ha d’impulsar l’equitat, la solidaritat i la justícia social.

La fundació Roger Federer té la missió d’ajudar a gent sense recursos. Alguns d’aquests aprofitaran els ajuts i treballaran tant o més que ell, però no tots assoliran els seus mateixos resultats.