on volem ser?
En el seu recentment presentat informe anual, l’Agència Internacional de l’Energia, a banda de confirmar que estem entrant en l’era de l’electricitat i certificar la desaparició progressiva dels combustibles fòssils, alertava que el desplegament de les energies renovables és geopolíticament molt desigual. El focus el posava en el Tercer Món, però també alertava de regions de països més desenvolupats que, ja sigui per manca de voluntat política, d’agilitat o de dinamisme del mercat, l’energia verda no està creixent al ritme que marca l’Agenda 2030.
No és cap secret que a Catalunya som sospitosos d’acabar sent una d’aquestes àrees fosques de la transició energètica, si no ho som ja. De senyals en tenim moltes i en aquests articles les hem anat denunciant, amb xifres que evidencien que anem molt endarrerits, sobretot per l’efecte d’unes administracions que, en nom d’una suposada transparència i participació ciutadana en la presa de decisions, obstaculitzen un procés en què l’interès general s’hi juga molt.
L’últim exemple han estat un grup d’alcaldes de la demarcació de Lleida, que han posat el crit al cel perquè la inacció de l’anterior Govern ha paralitzat l’aprovació de projectes fotovoltaics i eòlics que tenen un ampli consens al territori. La pregunta que ens hem de fer, en plena cultura nimby (not in my back yard), és que si no som capaços de materialitzar unes instal·lacions que ens beneficien a tots allà on les volen, com ens ho farem per impulsar-les a altres llocs on l’escenari no sigui tan favorable? I hem de tenir clar que no en tindrem prou només amb les àrees on són ben rebudes si volem complir amb les exigències de l’Agenda 2030 que planteja, com també recorda el World Energy Outlook de l’Agència Internacional de l’Energia, que en poc més de 5 anys un 50% de la nostra energia ha de tenir un origen renovable.
En els últims mesos, hem assistit, és cert, a un degoteig d’anuncis polítics de projectes desbloquejats, en un intent de penjar-se medalles immerescudes d’alguns càrrecs que no passaran a la història per haver fet els deures. Que no ens enganyin, que diria aquell, perquè aquí la pregunta és: quant de temps feia que estaven en tramitació aquests projectes? Els responc: més de dos anys, en la majoria de casos. I això no pot ser, no anirem bé fins que no reduïm aquest timing fins als 6 mesos. Per accelerar els parcs fotovoltaics i eòlics i per mantenir l’interès d’unes empreses que, no ho oblidem, són un agent imprescindible de la transició energètica.
El nou Govern de la Generalitat encara no ha complert els preceptius 100 dies de gràcia, però en aquest tema cal que s’afanyi, perquè els marges de dilació ja s’han exhaurit. A més, el moment del sector no és el millor, pel refredament del mercat a què assistim des de mitjan 2023, amb el segment residencial molt aturat i unes empreses que contenen les seves inversions en renovables perquè el preu de l’energia ha baixat.
És, per tant, l’hora de la política. Cal dissenyar mecanismes per evitar que els projectes embarranquin a la burocràcia i, també, incentius per estimular les inversions. Com apunta l’informe de l’Agència Internacional de l’Energia, el desenvolupament de les energies renovables serà un termòmetre de desenvolupament en els pròxims anys. De fet, com també s’ha evidenciat aquesta mateixa setmana, la manca de capacitat de la xarxa elèctrica ja està frenant milers de projectes industrials. Per tot plegat, hem de ser capaços de decidir on volem ser i, sobretot, obrar en conseqüència.