El risc d’una DANA catastròfica

La DANA (depressió aïllada a nivells alts) que tantes desgràcies i infortunis provoca aquests dies al País Valencià [i a Tarragona], és el que anys enrere se’n deia «la gota freda», un fenomen que no és estrany a les zones del Mediterrani. Aquesta vegada, no obstant, la magnitud de la calamitat ha estat molt més gran que altres cops i en altres llocs.

El nombre de morts, i la ruïna i desolació que hem pogut veure pels mitjans de comunicació, ens fan adonar que el mal ha estat molt fort i costarà mesos i anys a tornar a una certa situació de normalitat. El mal ja està fet. En els dies anteriors a les fortes pluges i a les inundacions hi havia el risc que es produís una catàstrofe. Ara el risc és irrellevant, la catàstrofe s’ha produït.

És ben cert que tal com va exposar Ulrich Beck a Risk Society. Towards a new modernity, la nostra societat ens fa viure entre multitud de possibilitats de patir un accident del tipus que sigui.

Tots estem exposats a perills incerts i contingències desfavorables, però no tothom veu els perills, ni individualment, ni col·lectivament. Ara bé, justament en la situació actual de complexitat i de riscs que té la nostra societat, els governs, sigui al nivell que sigui, estan obligats a analitzar els riscs existents, definir-los, estudiar com es poden afrontar i minimitzar els accidents, donar-los a conèixer a la població, i establir plans d’emergència en el cas que l’accident es produís. Gestionar una catàstrofe és tant important com preveure’n el risc.

Els riscs i el control dels mateixos estan íntimament lligats a les funcions que tenen els poders polítics. La protecció dels ciutadans implica la prevenció dels riscs i el càlcul de totes les mesures a prendre quan les probabilitats d’un accident són altes. Si aquest es produeix, un govern no es pot quedar sense saber què fer, com si fossin zombis, i els habitants dels llocs han de conèixer d’antuvi com haurien d’actuar, que cal fer i que cal evitar.

En el cas actual de València, la catàstrofe ha estat motivada per un fenomen natural (la DANA) agreujat per una morfologia abarrancada del territori, tancat per un taló de muntanyes.

A les causes naturals cal afegir-hi l’acció humana, que amb les seves construccions i l’afany del benefici particular, ha modificat la naturalesa i reduït la superfície d’escorrentia de les aigües. S’ha volgut embotir l’aigua en un embut al qual se li destina un estret canal o conducte de trànsit i sortida que no es correspon amb la conca de recepció d’una gran quantitat de pluja. El desbordament és la solució de l’aigua.

En aquestes terres tarragonines hi ha múltiples casos de rieres i fins i tot rius, en els que el llit aparent del curs d’aigua, més ampli que l’espai per on circula el líquid en circumstàncies de poca pluja, ha estat ocupat per passejos, carrers i algunes construccions.

No és té en compte l’espai marcat pels anomenats llits major o d’inundació, i fins i tot s’han construït parets de pedra o formigó per estrènyer el pas normal de les aigües en fenòmens de crescudes. Només hi manca que ningú es preocupi de netejar el llit fluvial de canyes, arbusts i fins i tot algun arbre. Les conseqüències negatives en cas de pluges fortes es multipliquen.

Lluís Albentosa que era un climatòleg que va ser el primer catedràtic de Geografia de la Facultat de Lletres de Tarragona, en un pròleg a un llibre de Javier Martín Vide (1985), escrivia que «bona part de les desgràcies i pèrdues derivades de les inundacions són conseqüència d’una organització i planificació inadeqüades del territori i d’una percepció errònia, voluntària o no, dels riscos naturals», i preconitzava el manteniment i augment del coneixement sobre les dinàmiques meteorològiques i fluvials.

Al Camp de Tarragona coneixem força alguns dels riscos, naturals o antròpics que tenim, i hi ha uns plans d’emergència que més o menys coneixem PLASEQTA, INUNCAT, plans multiriscs d’alguns consells comarcals i municipals (no pas tots), però desitgem que es vagin actualitzant i millorant i no s’hagin d’aplicar, perquè una cosa són els papers i l’altra les realitats.

En el cas valencià han fallat estrepitosament els plans d’emergències per inundacions i encara més els encarregats de gestionar-los. La tasca de protecció als habitants d’una comunitat autònoma, correspon en primer lloc al govern de la mateixa, que és qui ha de qualificar i donar l’alerta. La llei valenciana de Protecció Civil i Gestió d’Emergències estableix també les competències del govern com a òrgan superior de direcció i coordinació d’emergències. Els fets actuals demostren que, de la mateixa manera que al País Valencià la pluja no sap ploure, i si plou massa és la catàstrofe (Raimon), si ha governs que no saben governar, i si ho fan massa, és la desgràcia.