El propòsit vital dels joves
Cada cop hi ha menys joves i més diferents en un entorn cada vegada més canviant. Les fonts d’informació, els referents, la solidesa dels itineraris vitals han variat molt els darrers 40 o 50 anys. Llavors, una sòlida formació, uns valors i conviccions compartides i el teu esforç personal i dedicació oferien unes perspectives de futur més o menys estables, molt semblants les d’uns i les d’uns altres; un itinerari vital clar, sense tantes distraccions inútils.
Però ara ja no. Haver desterrat valors cristians mil·lenaris i haver-los substituït pel materialisme i el nihilisme (estatista o llibertari), en el que molts han insistit molts anys i hi persisteixen, no sembla que hagi donat un bon resultat: moltes vides buides, sense propòsits, sense expectatives, que s’han d’omplir amb molts viatges barats, relacions personals fluides i superficials, ‘noves’ experiències i menjars precipitats en restaurants abarrotats pujats massivament a Instagram, sense que res de tot això acabi d’omplir aquesta buidor. Si bé, com deia Chesterton fa cent anys referint-se als joves «és normal passar un període d’anormalitat», aquesta combinació entre abundància material (vivim en el moment de la història amb menys pobresa i més igualtat) i buidor interior no havia passat mai.
És normal que els joves no creguin en les institucions (molts de nosaltres ja fa temps que tampoc hi creiem) i que els enganys de dècades de la classe política i la seva mediocritat els creïn desencís. Però les alternatives que els joves proposen tampoc són massa sòlides: ‘valors’ socials sense gaire compromís (que sigui suficient amb un like a una xarxa social), marxar a Andorra per a fugir o a amagar o exigir que l’Administració pública, amb els diners dels altres, els doni un treball, un subsidi o un habitatge, després de fer uns crits al carrer. Especialment quan, superant la trentena, són conscients que res físic que facin els omplirà del tot; quan la seva ‘eterna’ adolescència Peter Pan arriba a la seva fi.
Es nota en la seva manca de relació i manca de confiança en els altres, també amb els pares, sovint només ocupats en històries vàries. En la seva manca de vocació o propòsit quan han d’escollir, amb uns pilars febles. Es resignen, en no ser capaços d’adonar-se per ells mateixos o amb l’ajut d’altres (hem de ser models i mentors) que els estimen que han de prendre el control de les seves vides i de l’entorn, que han d’exercir la seva llibertat, que han de saber portar creus, per tal d’assolir una vida digna, una vida plena i fructífera, que valgui la pena ser viscuda (Mt 25,14-30). Això els ajudaria a saber escollir què estudiar que els hi reporti un retorn suficient per a ells i els seus (cada vegada més escassos) fills (sovint queden buits cursets de fresador i s’omplen diverses vegades el de discjòquei o el d’influencer) i potser llavors podrien contribuir assegurar-se un futur i una pensió en fer-se grans.
Jesús, no obstant, no parlava de pensions de jubilació, sinó de la mística que ajuda els cors a tirar endavant; potser això és el que manca i potser tenim l’esperança de que els joves se n’adonin en aquests temps turbulents i necessàriament torni.
Aristòtil, sant Tomàs d’Aquino i la Doctrina Social de l’Església descarten els béns superflus i la necessitat de que el seu destí sigui comú, per garantir la suficiència de tothom. De fet, la solució està a l’interior de cadascú, no fora.