El país dels metges

L’hivern de 1888 va ser especialment glaçador. El ple del gener va marcar-lo vora el riu Sénia un brot de grip mortal. En aquell nefast context, el metge d’origen navarrés José Bengoechea va veure una oportunitat d’or per establir-se a Alcanar.

La vila tenia 4.320 ànimes i dos sanitaris que es repartien la clientela —de poc més de 1.000 usuaris— pel sistema d’iguales. També en venien de fora; un tortosí, i un que pujava de Vinaròs un cop al mes. Eren temps de metges burgesos acomodats, aquells que vivien més de les rendes que de l’ofici. I que tampoc no feien volar la milotxa: aficionats al criquet i al velòdrom, escrutaven el poble a les vetlades de la societat, a còpia de tes i licors, i amb els deliciosos acords romàntics d’Asenjo Barbieri, Bretón i Sarasate de fons.

Fart del silenci oficial, el febrer d’aquell 1888 Bengoechea va entaular una mínima correspondència amb l’Andreu Queralt Sancho, vicari i beneficiat del Roser a la parròquia. De mala manera, va cantar-li les absoltes: «fuera quizás un mal acierto de su empresa el que usted viniera a establercerse aquí».

L’anàlisi feta pel mossén era ominós. En aquelles lletres, deixava als contrincants de la terna a caldo de gatet: «no se tiene de ellos sino escasísima confianza», arribaria a escriure. A un d’ells, el definia «con poca fama de buen médico, [...] haciendo en su caso necesaria la competencia a cualquier precio». De l’altre, havia sentit a dir que «a pesar de que es una verdadera nulidad, esto no obstante todavía casi todos los años toma algunos igualados». Per a postres, i com a ulterior dany memorístic, el vicari apuntava que este darrer metge era «de familia oscura» i tenia llaços amb un prestigiós diputat que, tot i que apartat aleshores, «está esperando volver a serlo [...] y cuya política sirve a este exclusivo objeto».

La tradició d’estos metges, sempre al servei de la vila, fou secular, generació rere generació, fins a copsar les centúries. El darrer dels exemples il·lustrats per mossén Andreu, tenia avantpassats que exercien la medicina a Alcanar des del segle XVII. Este llegat pot llegir-se, és clar, des de diferents vessants: que aquí, una elit culta i llegida era l’obtentor real —si no ho és encara— d’un poder nuclear, com és l’atenció i guariment dels malalts; i que el traspàs de l’ofici dins d’un entorn clos, que aglutinava alhora coneixements i sabers seculars, s’ha trencat en la darrera prole.

Este últim fet és, com a mínim, paradoxal. Per primera vegada, els professionals mèdics han hagut de sortir de la vila i anar a exercir-ho als centres administratius, esdevinguts també assistencials. El sistema d’iguales, que havia substituït a l’entramat hospitalari acollit per l’almoina eclesiàstica, va transformar-se una vegada més als setanta. El significatiu greuge comparatiu, més palès en zones perifèriques com ara la riba nord del riu Sénia, el presentava ja l’any 1966 el facultatiu rapitenc Manolo Beltran Flórez, tot parlant-ne dels pobles del Montsià en accedir a l’Hospital Verge de la Cinta, «mal dissenyat des d’un principi».

Partim d’una base inapel·lable: l’administració local no pot sustentar un sistema hospitalari. Dit d’una altra manera: Alcanar, la Sénia o Ulldecona, i no cal parlar dels nuclis de la plana interior o la falda del Port, no han de tindre tots els equipaments sanitaris existents. Pot parèixer una unpopular opinon, però és així. I ull: que no els hagen de tindre, no significa que no els hagen de poder abastar.

Aquí és on l’administració local s’ha de jugar els cacaus. La tasca d’un ajuntament és, precisament, gestionar, facilitar a la població la burocràcia i procurar la millora de les condicions de vida dels ciutadans. Sobre el paper, pareix simple; però no ho és. I a determinats barris d’Alcanar, aquella vila on fa 150 anys hi campaven un feix de metges, ara per ara no hi ha assistència mèdica, ni algú oficial que els la hi aprope decentment.

És per llogar-hi cadires. El 24 de gener i el 15 de febrer, els ajuntaments de la regió i fins el Consell Comarcal del Baix Ebre van reunir-se en dues sessions —una, amb la consellera de Sanitat, l’Olga Pané— per parlar d’estes qüestions candents. Sobta comprovar que alguns representants de nuclis del territori, entre els quals d’Alcanar, no van presentar-s’hi; ergo, els interessos d’esta població no van ser representats en aquelles trobades.

Sit in aurea quisquis mediocritas. Dies després del fet, una plataforma ciutadana a les Cases aplegava —segons algunes fonts— poc menys de 200 persones, tot demanant l’accés a un metge de capçalera, atesa la demora en la substitució de l’actual titular, que està de baixa. Uns quants polítics, independentment del seu signe —siga govern, siga oposició—, van veure-hi l’oportunitat de traure-hi l’acostumat rèdit: articles, fotos i titulars per a posterior il·lustració d’aital destrossa i ineficàcia.

Ratlla de l’Ebre avall, la gestió administrativa és escandalosa. Del tema sanitari, especialment, no cal ni parlar-ne. I encara més, amb la perspectiva històrica: els darrers cinquanta anys han desmantellat un sistema que, encara que transferit de privat a públic, no ha permés un accés garantit, universal i transversal com cal a les localitats d’aquella regió.

Com a referència, i entretant la situació es remeia d’alguna forma, només cal anar llegint periòdicament —no sense certa nostàlgia— aquell relat d’allò més galdosià que el metge navarrés Bengoechea rebé tal dia de mossén Andreu. Un dia i un país on els metges encara actuaven i ho feien de cara als pacients.