El Mediterrani s’allunya de Brussel·les
Luis Planas és un gat vell negociant les quotes de pesca a Brussel·les. La d’aquesta setmana era la seva setena cimera. El ministre d’Agricultura i Pesca del Govern espanyol és un europeista convençut. Per això les seves paraules a l’inici de la cimera d’aquest any no convidaven a l’optimisme. «Entenc que la proposta de la Comissió dona ales a aquells que veuen en la Unió Europea una part del problema i no de la solució», deia.
Planas recollia el sentiment dels pescadors catalans. La proposta de reducció en un 79% els dies de pesca d’arrossegament, i passar de 130 a 27 l’any, era de les més ferotges que s’han vist a la capital comunitària. Els arguments de Brussel·les eren d’una banda informes científics sobre la situació del Mediterrani, en fase d’alerta per l’emergència climàtica, i de l’altra el compliment d’una directiva europea que entra en vigor el 2025 i que busca protegir l’ecosistema marí.
La proposta resulta sorprenent si tenim en compte dos factors. El primer, els esforços del sector fets fins ara. Ells són els primers interessats a no destruir el fons marí. El segon, de càlcul polític. Estem a punt d’acabar un any en què Brussel·les ha viscut la pitjor revolta del camp europeu de les últimes dècades. Fins que els tractors no van incendiar la capital belga al febrer, la Comissió no es va asseure a la taula amb el sector per escoltar-los.
Lluny de no repetir errors, la proposta arriscada per als pescadors podria desencadenar una altra protesta d’una segona part fonamental del sector primari. Si el 2024 els tractors han col·lapsat les carreteres europees, el 2025 les barques poden paralitzar els ports de la Unió Europea. Després de 48 hores de negociacions, Brussel·les complia amb un clàssic i anunciava l’acord de matinada. Com en els pitjors temps de la crisi econòmica, un comissari amb corbata sortia en roda de premsa a anunciar el futur de la pesca catalana. Es mantenia la reducció de dies, però s’obria la porta a sortir a pescar el mateix que aquest any a canvi de noves tècniques sostenibles, xarxes més grans i embarcacions menys contaminants. És a dir, si es volen les mateixes condicions, cal invertir més.
Resulta paradoxal demanar sostenibilitat si al final el peix acaba arribant de fora, amb vaixells contaminant milles de mar per arribar a les nostres costes. L’endemà al matí, Luis Planas assegurava que hi haurà ajudes al sector i que no caldrà reduir els dies. Brussel·les té pendent eliminar la burocràcia i que les subvencions per al sector primari arribin més de pressa. Poden començar amb els pescadors catalans.
Després de l’acord, el sector reclamava un tracte específic pels ports de Catalunya. En una cimera europea, les quotes es negocien per regions, mars o espècies. Per tant, l’acord és global pel Mediterrani, i els ports catalans van al mateix sac que els francesos, els italians o els grecs. Ara bé, el govern espanyol ha demostrat que, quan cal, es negocia cas per cas. Si fa dos anys Brussel·les va acceptar una excepció ibèrica perquè el preu de la llum es calculés diferent a Espanya i Portugal per tal que fos més econòmic, ara es pot lluitar perquè es tinguin en compte les condicions específiques de les nostres costes.
La llum i el gas il·luminen i escalfen les nostres cases. L’excepció ibèrica era necessària. Però els nostres pescadors porten el peix a taula amb un producte únic i de qualitat. En un món globalitzat, mentre la Unió Europea acaba de fer un pas crucial signant l’acord comercial de Mercosur, potser cal fer més esforços per no augmentar la distància entre Brussel·les i els sectors productius al nostre mar.