El glamur de l’Horta Gran

Doncs es veu que no fa pas tant «l’animal més bell del món» es passejava per la Tarraco imperial amb el seu glamour. Era la Tarragona dels cinquanta del segle passat; ciutat de ‘corridas’ i ‘novilladas’ i festes que podien acabar a qualsevol lloc i hora. Tot i que acabar, el que es diu acabar, no acabaven mai. La que ens ocupa va acabar en una masia a l’Horta Gran, entre el Francolí i Parc Riu Clar, o això diu la veu popular.

Era un Nadal de 1954, quan va baixar d’un gran Cadillac amb el director de Hollywood d’origen romanès, Jean Negulesco, que tenia intenció de rodar l’endemà al Balcó del Mediterrani. Ella, allà, enmig de la Rambla, al costat de l’actor Stewart Granger, i mirant l’horitzó del blau. Quina imatge, si algú l’hagués fet, es clar. Es veu que algú de l’hotel (acostumava a ser el maître) va trucar a la redacció d’aquest mateix Diari per garlar l’arribada.

Sis anys anys més tard, s’anunciava que apareixeria com a visita estel·lar a una ‘novillada’ en benefici del Club Gimnàstic, ella i un conegut torero, del que acabaria fatalment enamorada. Tenia un fort magnetisme per relacions tortuoses, com la que mantindria amb ‘la Veu’. Aquest 2023 hauria bufat 101 espelmes, però la festa sempre es cobra un preu. «Deuen ser els meus gens de pagesa els que em mantenen forta i saludable. No importa els esforços que faig per autodestruir-me, me les arreglo per sobreviure», va dir amb aquelles comissures perfectes a conjunt amb un ulls que travessaven cors i ànimes.

La única referència que m’arriba de l’estada a Tarragona és aquesta festa a l’Horta Gran, ara envoltada de camps, herbes i quatre cases i masos disgregats, com posats a l’atzar des de dalt. Sí, el destí m’ha fet arribar aquesta bonica història que, òbviament, no està documentada, excepte l’arribada en Cadillac a l’Hotel.

I el més enrevessat, m’arriba en plena campanya, allà mateix, a pocs metres de la masia. Me l’explica la número ‘2’ de la llista electoral, que diu que algú li ho va explicar mentre feien ruta per l’Horta, com qui no vol la cosa: «Mira, la masia on va estar de farra...», i jo, «Queeeeè?». Doncs sí, es veu que la història va de boca en boca, i d’orella en orella.

I mentre desplegaven davant dels micròfons el que volien que es fes allà, en pro de les hortes i el Green Deal, apareix un gat sense cua, i comença a miolar enmig de la gravació, fregant-se a les cames, reclamant protagonisme. I si és ella, que reclama atenció? No es deixa tocar, és feréstec, i mossega. No m’esperava menys. Insisteix, vol que reaccioni i que escrigui aquestes línies que ara llegiu. Si me l’acosto a la cara segur que em farà un nyap i quedaré marcat de per vida, perquè no me n’oblidi.

Cal explicar la història, doncs, la seva història; la de «l’animal més bell del món» que un dia, no fa pas tant anys, va tancar la nit, si es que es va arribar a tancar mai, entre camps llaurats, ara erms, no gaire diferents als del seu poble natal, a Carolina del Nord.

A partir d’aquell instant no me la puc treure del cap, Destins encreuats –penso– com els que filmaria dos anys després amb el mateix actor que va trepitjar la Rambla, però sota la batuta en aquest cas de George Cukor.

Almenys a Tossa de Mar li han fet un monument. Allà va rodar Pandora i l’Holandès errant quatre anys abans de la visita a la Tarraco Imperial. I de Tarragona, ni pena ni glòria, un gran oblit. No ens podem comparar amb el municipi de la Selva, es clar, ni ells amb nosaltres. Seria com comparar els quadres de l’al·legoria del bon govern i el mal govern d’Ambrogio Lorenzetti amb el tapís de la Bona Vida. Tenen, això sí, similituds en els valors que representen tant les pintures de la sala ‘dei Nove’ del palau públic de Siena, com el tapís de la sala Capitular de la Catedral de Tarragona. I en comú, que els haurien de contemplar detingudament tots els que es volen dedicar a gestionar els afers públics. També el que ens volen portar a urnes en ple estiu.

No he tingut temps material d’anar fins a la masia, i desconec si està dempeus. Potser ara només és un record de pedres i runes. Però ella hi va ser, d’això no en tinc cap dubte. El camí que va trepitjar una de les grans, de les més grans, hauria de convertir-se en una nova i magna Via Augusta.

Ara ja s’ha acabat la campanya i veurem si a la propera torna a aparèixer la proposta que situava allà el tren. Sí, trepanar aquest lloc consagrat. Ara, si mai hi passessin les vies, el seu nom s’escauria a la paret de l’estació. Quedaria de pel·lícula, amb neons intermitents de colors, a l’estil Hollywood. Molt millor que aquell nyap, ‘Camp de Tarragona’, que algú va pensar per a no aixecar ampolles de campanar, i en realitat el que aixeca, només, és una distracció monumental del qui hi para i no sap on coi està.

El seu nom en lletres d aurades ja donaria per a imaginar-se, en trepitjar les hortes, que hom ha arribat a un lloc de pel·lícula, de cine. Un lloc especial que va atraure gent especial, i que n’hauria de continuar atraient en un futur. El nom de l’estació, o almenys de la parada que més s’acosti al lloc de la festa, també estaria bé. Potser només hi va ser una nit, però quina nit.

Ava Gardner va trepitjar no fa pas tant la Tarraco Imperial, i Tarragona sense saber-ho, i jo tampoc. Però m’ho va dir la número ‘2’ d’una llista electoral i un gat m’ha fet escriure la seva història. No tenia cua, però tenia un ulls grans i foscos preciosos, com els de «l’animal més bell del món».