El franquisme, un altre cop

Aquest mes de juliol coincideixen, amb pocs dies de diferència, les eleccions generals i l’aniversari del cop d’estat militar de 1936 (l’Alzamiento, segons els colpistes) que en fracassar a la meitat de l’Estat va desencadenar la Guerra civil i, finalment, la fi del règim democràtic de la II República i la instauració d’una dictadura filofeixista (per dir-ho suaument), amb la consegüent pèrdua dels drets i llibertats aconseguits aleshores.

Avui dia, malgrat el temps que ha passat (87 anys), encara veiem, que el ‘franquisme sociològic’ està molt present a la societat espanyola. Només cal escoltar les propostes dels candidats d’un dels partits polítics (el d’extrema dreta) que es presenten a les eleccions, explicant què faran si assoleixen el poder. Ras i curt, revertir moltes de les conquestes socials i polítiques assolides darrerament. Seria com una segona victòria del Franquisme, de conseqüències imprevisibles.

Per què passa això? Penso que respon a diverses causes. En primer lloc, a com es va dur a terme la Transició que, en realitat, es va tractar de la reconversió d’una dictadura a una democràcia formal, mantenint amb pocs canvis estructures del franquisme i, el què és pitjor, a molts dels seus protagonistes situats en gairebé tots els estaments de poder: polítics, forces armades, policia, justícia, funcionariat, poder econòmic, banca...

També per la Llei d’Amnistia de 1977, que en nom d’una ‘reconciliació nacional’, equiparava a víctimes i botxins del franquisme. Una autèntica ‘llei de punt final’ que ha servit d’excusa als governs espanyols, des d’aleshores, per no investigar a fons els crims del franquisme tot i les advertències de l’ONU, com la de l’any 2009, del Comitè de drets humans, que va amonestar a Espanya pel manteniment d’aquesta llei, recordant-li que els delictes de lesa humanitat són imprescriptibles.

A tot això, cal afegir-hi la permanència del relat –que ha quallat en part de la societat espanyola– que durant la Dictadura, la propaganda del règim va crear desacreditant, demonitzant i culpant de tots els mals al règim republicà, titllant-lo d’il·legal i il·legítim, atribuint la seva proclamació a la pressió d’interessos estrangers ‘maçònics’ (allò del «contubernio judeo-masònico-bolchevique» que Franco feia servir, a tort i a dret).

Es va fer una interpretació maniquea (entre bons i dolents) de la guerra civil (una ‘cruzada’, deien), capgirant la Història i presentant els militars revoltats (que van trair el jurament de lleialtat a la República) com els salvadors de la pàtria i als que es van mantenir fidels al règim republicà com culpables de rebel·lió. Fins i tot qui fou ministre de Franco, Ramón Serrano Suñer (el ‘cuñadísimo’) reconeixia, a les seves memòries, l’absurd de condemnar als republicans per rebel·lió militar, ja que això, deia, era aplicar «la justicia al revés».

Per la gran majoria d’historiadors, la II República va representar el primer intent seriós d’equiparar Espanya a les democràcies avançades d’Europa. Substituir un sistema corrupte, oligàrquic i caciquil –del que, secularment, se n’havia beneficiat la Monarquia, l’Exèrcit, els latifundistes i l’Església catòlica– per una república democràtica on el poble tingués el protagonisme.

El programa de reformes polítiques i socials que es va posar en marxa al primer bienni era el més ambiciós que mai s’havia dut a terme a l’Estat espanyol. Tanmateix, des del primer moment, els col·lectius que defensaven els seus privilegis i el manteniment de l’statu quo hi van estar en contra.

Recordem els avenços durant la República: instauració del vot femení, el 1931, molt abans que països com França o Itàlia. Al mateix any, a iniciativa d’un tarragoní, Marcel·lí Domingo, ministre d’instrucció pública, es va promoure el projecte educatiu més ambiciós mai emprés a Espanya, apostant per una educació pública, laica i sense discriminacions, que arribés a tots els racons del país i erradiqués l’alta tassa d’analfabetisme (44,3%).

Una altra reforma establia la separació Església-Estat, per acabar amb l’anacronisme històric que, en ple segle XX, Espanya fos encara un Estat confessional on l’Església gaudia d’un extraordinari poder polític, econòmic, cultural i social, garantit per la protecció de l’Estat.

La llei, a més de declarar el principi de laïcitat de l’Estat, eliminava el finançament del clergat i instaurava el matrimoni civil i el divorci. Fins aleshores, les úniques parelles que tenien la possibilitat de separar-se legalment i tornar-se a casar eren de les classes benestants, a través de l’anul·lació del matrimoni al Tribunal de la Rota que, pel seu cost, no estava a l’abast de les classes treballadores.

Un altre projecte fou la reforma militar, amb l’objectiu de modernitzar i democratitzar l’exèrcit espanyol i fer-lo més eficient. Consistia a reduir l’excessiu nombre d’oficials (n’hi havia un per cada 13 soldats), adequar-lo a les necessitats i possibilitats de l’Estat i despolititzar-lo.

Després, la reforma agrària pretenia corregir la tremenda desigualtat que hi havia al camp espanyol mitjançant l’expropiació dels latifundis del Sud, molts d’ells en mans de ‘grandes de España’, per repartir-los entre els prop de dos milions de jornalers que vivien en situació de misèria. Eren terres gairebé improductives, utilitzades pels ‘señoritos’ per a fer-hi caceres (la pel·lícula Los santos inocentes ho reflecteix molt bé).

Cal destacar també el projecte d’organització territorial de l’Estat, un antecedent de l’actual Estat de les Autonomies, tot i que sense el «café para todos». Fins i tot, es va aprovar a Catalunya una pionera llei de l’avortament, que va estar vigent fins a 1938.

Cal reconèixer el mèrit i la necessitat d’aquest legítim programa de reformes, que pretenia que els ciutadans assolissin uns drets, com molts dels que ara gaudim. Eren canvis que ja s’havien portat a terme en altres països, més que necessaris: imprescindibles.

Tanmateix, el nou règim republicà es va trobar, amb gairebé tot en contra, no solament en referència a una societat espanyola tan endarrerida aleshores, sinó també per la situació internacional dels anys trenta, en què enfront del règim liberal democràtic representatiu de la República es popularitzaven a Europa altres formes d’organització política fundades en l’autoritarisme i l’antiliberalisme.

Mai a la Història d’Espanya s’havia assistit a un període tan intens de canvi i conflicte, de fites democràtiques i conquestes socials. Absolutament tot va quedar derogat amb l’adveniment de la Dictadura.

A la vista dels fets històrics, tot i que les circumstàncies siguin molt diferents, faríem bé de ser molt conscients del que ens hi juguem en aquestes eleccions. Aquesta vegada –sense que calgui cap cop d’estat ni guerra fratricida pel mig– ens podem trobar, de nou, amb una reculada molt important de drets i llibertats. Tot depèn d’un simple gest: anar a votar i fer-ho sabent les conseqüències del nostre vot. Que el coneixement de la Història serveixi per no repetir-la.