Disculpin les molèsties, ens estan matant
En el que portem d’any, 57 dones i 11 criatures han estat assassinades per homes a Espanya, segons el recompte de Feministes de Catalunya. L’oficial, el que fa el Ministeri d’Igualtat, dona una xifra inferior, 27. La diferència s’explica perquè el Ministeri només compta les assassinades per les seves parelles o exparelles, d’acord amb la definició que fa de les víctimes la Llei Integral contra la Violència de Gènere del 2004.
Vaja, que per figurar a la llista oficial cal ser parella o exparella de l’assassí, les altres no hi són. Les altres són la meitat de les dones assassinades per violència masclista, com la Judith, una dona de 37 anys en situació de prostitució assassinada per un puter el novembre passat a Vigo, o la Tatiana, una dona de 44, també en situació de prostitució, assassinada d’una brutal pallissa a Oviedo el març del 2023, o la Maria Esther, de 64 anys, assassinada a cops pel seu gendre el setembre passat. El Ministeri es va comprometre el 2022 a comptabilitzar també els feminicidis no íntims (aquells en què la víctima i l’assassí ni eren ni havien estat parella) però el seu recompte ni és exhaustiu ni està actualitzat.
Escric això el 5 d’agost, remarco la data perquè malauradament no és improbable que el nombre d’assassinades sigui més alt quan ho llegiu: el calendari anual amb una creu vermella per cada assassinat que ha publicat per xarxes Feministes de Catalunya mostra gràficament una realitat esfereïdora: un assassinat cada tres dies. En aquest país, un país desenvolupat, que ni està en guerra ni viu cap situació d’emergència, un país amb uns nivells baixos de delinqüència i d’inseguretat i que presumeix d’haver aprovat aviat farà 20 anys la primera llei integral contra la violència masclista, una dona és assassinada cada tres dies. I no passa res. Casos aïllats, diuen alguns.
Els assassinats de dones no són «casos aïllats», són la forma més extrema de violència masclista, la manifestació més brutal de la pervivència d’una estructura social masclista i misògina que utilitza la violència per sotmetre i dominar les dones, individualment però també col·lectivament, perquè envia a totes un avís del que ens podria passar. És terrorisme masclista. Però no passa res. Entre el negacionisme còmplice dels que diuen que la violència masclista no existeix i la ineptitud manifesta dels que convoquen minuts de silenci però són incapaços d’abordar el problema com el que és, un terrorisme quotidià i normalitzat contra la meitat de la població que s’hauria de combatre com una qüestió d’estat, anem sumant creus vermelles al calendari, anem sumant dones assassinades... i no passa res.
El 40% de les dones assassinades pels seus companys o excompanys el 2022 els havia denunciat. D’aquestes, el 38% tenia una ordre de protecció activa, el 33% l’havia tingut però ja no la tenia i pel que fa al 29% restant la judicatura no havia considerat que hi hagués prou risc per concedir-la. Totes estan mortes, assassinades. També s’havia atrevit a denunciar l’Amal, una mare de 44 anys que vivia a Las Pedroñeras. El maltractador tenia una ordre d’allunyament i estava a punt d’entrar a la presó, però tot i així la va matar. A ella, al seu fill Adam de 8 anys i a la seva filla Hiba de 3.
Com és possible que el sistema que ha de protegir les dones falli d’aquesta manera? Com es pot demanar a les dones que denunciïn si després se les deixa indefenses a mercè del seu maltractador? Al terror de la violència, sumem el terror de saber que qui t’ha de protegir no et protegirà. Però no passa res. Total, només són dones.