Desencant i decepció amb la política

No descobreixo res si dic que moltíssimes persones estan decebudes amb la política, desencantades de no poder aconseguir canviar el que no funciona. Però la ciutadania cada dia, tossudament, seguim enganxats a l’actualitat del govern de la polis (sigui el local, el nacional, l’estatal, l’europeu, d’àmbit internacional), perquè regeix la vida comunitària i determina de manera important les nostres vides.

El sistema de sistemes en què vivim és pesant, injust, té escletxes, molts cops arriba a l’absurd. No em refereixo al marc general, al sistema econòmic capitalista en què vivim (s’anomeni com s’anomeni la seva etapa actual, difícil definició), sembla que l’únic ara existent al món, amb detractors i defensors, crisis cícliques i conseqüències negatives econòmiques i socials com veiem si els estats no intervenen; sinó a l’organització interna col·lectiva, molt complexa, de la societat actual.

Quan ensopeguem amb alguna activitat o norma que funciona i és racional, ens en alegrem íntimament, és una excepció feliç, dona l’optimisme i l’esperança de les coses ben fetes i, de pas, ens alegra el dia.

Molts sectors d’activitat es regeixen per normes obsoletes difícils de canviar per les traves del mateix sistema a què pertanyen, donem cansadament i pacientment les mateixes dades a diverses administracions que ja les haurien de tenir; els controls diversos a diferents nivells que s’estableixen a l’administració per evitar la corrupció, per exemple, sovint no estan ben pensats i condueixen a situacions kafkianes per al sector en qüestió.

La constatació és que, si un dia algú decideix entrar en política amb la millor voluntat, un cop en el sistema es trobarà amb molts obstacles per fer el que des de fora li semblava correcte i senzill. I ah, la corrupció o la prevaricació! La major part de vegades, el coneixement sobre la seva existència es queda en el reducte on s’ha produït, i és difícil de demostrar.

Observo també que hi ha indiferència, desconfiança, per part de la població respecte d’iniciatives polítiques, siguin del sector que siguin. Tinc amics a l’administració que estan fent bé les coses, i en canvi les seves propostes no arriben a la societat. Per què?

Pel que fa als partits polítics, a moltes persones no els en agrada cap, de forma integral. Trobem que tots han estat incongruents, que han incomplert promeses, i alhora reconeixem encerts concrets en aquest o en l’altre.

Sorprèn desagradablement en un plenari municipal o una cambra parlamentària, l’actitud de polítics que es desqualifiquen mútuament, amb voluntat d’entrar a ferir personalment, insultant l’adversari; prescindeixen de la ironia i no remarquen hàbilment les contradiccions dels oponents. A les eleccions no és estrany que decidim votar el partit que, segons el nostre criteri, representa el mal menor. Perquè penso que malbaratar el vot això mai, va costar molt aconseguir la democràcia.

Fins aquí el desencant, la decepció. Però el filòsof de la política Daniel Innerarity contradiu les impressions de la gent del carrer i afirma que la política és l’aprenentatge de la decepció. Quan es practica bé, la democràcia és incòmoda perquè vigila, descobreix, critica, impugna. La política requereix negociació, compromís, acceptació, de no assolir completament les nostres aspiracions. S’ha de saber gestionar el fracàs o l’èxit parcial, ja que el poder és compartit i la sobirania limitada.

Quim Brugué, professor de Ciència Política (UdG), diu que la política, que ha de gestionar els conflictes del present i construir els projectes pel futur, no ha de satisfer demandes particulars, sinó dirimir el conflicte existent entre interessos i valors legítimament diversos, buscant espais d’equilibri.

En aquests temps, i sempre, cal ser moderadament optimista, esforçar-nos tots i intervenir en la societat intentant canviar allò que no funciona. El govern de la polis ho demana.