Connexions europees

Quan tot just comencen les negociacions postelectorals a partir dels resultats del 12 de maig, amb el propòsit de formar el nou govern català, el calendari ja marca una nova cita amb les urnes: les eleccions al Parlament Europeu del 9 de juny.

Les eleccions europees són sempre una ocasió idònia pels historiadors, politòlegs o periodistes per fixar-se en una particularitat que només succeeix cada 5 anys, en aquesta tipologia de comicis: els acords entre formacions de diferents territoris amb l’objectiu d’aconseguir representació a l’eurocambra.

Si bé els partits d’àmbit estatal no duen a terme una campanya excessivament diferent d’aquella que puguin idear en qualsevol dels altres tipus d’eleccions, els partits d’àmbit no estatal tendeixen a crear enllaços entre ells per tal de comptar amb més possibilitats d’èxit a les urnes. Succeeix perquè a les eleccions europees s’estableix una circumscripció única a l’estat i, per tant, la quantitat de vots que cal obtenir per assolir representació a Brussel·les i Estrasburg poden venir de qualsevol punt geogràfic.

És per això que les eleccions al Parlament Europeu són sempre un bon termòmetre per conèixer i constatar quins vincles d’amistat -o d’interessos, segons el cas- existeixen entre diferents formacions polítiques per tal de concórrer conjuntament als comicis comunitaris. Per exemple, tradicionalment Convergència i Unió i el Partit Nacionalista Basc havien arribat a acords conjunts de cara a les europees. De la mateixa manera que, durant anys, Esquerra Republicana tendia ponts al País Basc amb Eusko Alkartasuna o Aralar, al qual s’hi sumava sovint la Chunta Aragonesista.

Així, entre d’altres, veiem com aquest 2024 Junts prefereix refermar la seva pròpia marca presentant-se en solitari -tal com ja va fer el 2019-, això sí, amb la incorporació d’independents del País Valencià i les Illes Balears; i que, en paral·lel, Esquerra Republicana consolida el seu vincle fraternal amb l’esquerra abertzale i el Bloque, que han obtingut resultats molt remarcables a les recents eleccions basques i gallegues, i on també s’hi inclou Més per Mallorca. Mentrestant, alguns sectors del catalanisme moderat criden a votar el PNB, que es presenta amb Coalición Canària i el mallorquinisme de centre.

Els canvis estratègics dels partits, la necessitat de remarcar l’agenda pròpia, el sorgiment de noves sigles, les escissions i les confluències d’ençà del 1987 -data de les primeres eleccions en les quals va participar l’estat- fins als nostres dies, fan que seguir l’evolució d’aquests acords europeus sigui especialment estimulant per aquella gent apassionada pel parlamentarisme i la intrahistòria dels partits. Així, els resultats del 9 de juny ens oferiran algunes respostes interessants.