Cavallerescos i episodis amorosos de precampanya

Al capítol 120 Tirant està molt trist perquè estima a una dona però aquesta no li correspon... «Tresor de content i mina de passatemps», pel seu estil, «millor llibre del món», així va definir Cervantes l’obra de Joanot Martorell. He passat centenars de vegades per davant de l’entrada del poble de Vilaverd, i en 50 anys hi he entrat per primer cop gràcies a aquesta novel·la de cavalleria medieval.

Amb la Marina ens hem trobat davant de l’estació. He aparcat a tocar del restaurant La Tertúlia 2.0 que, òbviament, m’ha cridat l’atenció. He pensat que és un bon reclam d’un local on fer-la petar després d’un bon àpat; d’aquells per anar-hi a deshores amb els amics dispersos i deixar córrer el rellotge, com als antics casals de poble.

«Està nou» –ha dit la Marina–. L’hi he donat el preu acordat per l’aplicació amb nom de gènere musical i he fet notar que no havia entrat mai al poble, malgrat haver escrit un article sobre el pantà ‘fantasma’ del Francolí, que el segle passat va estar a punt de sepultar tot els que ara ens envolta.

M’ha sorprès veure uns quants tractors al pati d’una de les cases. Potser n’hi havia quatre. Dos d’ells, Ebro 6125, bèsties blaves de gairebé quatre tones i 100 cv de potència; motor Perkins de 6 cilindres, 16 marxes i doble tracció. També un John Deere 4640, verd. Les marques van rivalitzar ferotgement per aconseguir l’hegemonia al camp. Blaus contra verds; els segons amb matriu a Waterloo, a l’estat d’Iowa. Allà, però, la rivalitat va de vermells i blaus; conservadors i progressistes. Els Ebro eren una llegenda al camp, a poca distància dels americans. Després vindrien més companyies. Metàfora calcada del panorama polític.

Sense el treball de l’institut del meu fill sobre l’adaptació de Tirant Lo Blanc de Toni Sala a partir del text de Martí de Riquer, no hauria trepitjat el poble francolinià, ni estaria escrivint aquestes línies. Vist en retrospectiva, m’ha dolgut haver escrit un article sobre el pantà que el va estar a punt de sepultar sota les aigües sense haver-hi estat abans, ni parlar amb la seva gent, com la Marina.

He tornat de Vilaverd pensant que de vegades retratem realitats a cop d’Internet. Sense moure’ns de la comoditat de la redacció. I no és el mateix. Quan vaig començar recordo anar a Miravet per pujar l’escala de cargol del seu Castell; baixar a les Coves Meravelles de Benifallet, o entrar a la Catedral del Vi de Pinell de Brai. I parlar amb la gent. I després escriure una bona història. Els candidats/es també trepitjaran aquestes dies llocs que no els són familiars.

Un decisió porta a l’altra, i cadascuna pot fer virar el rumb i modificar el desenllaç. Als aparells de campanya, aquests dies a poc mesos de les municipals, hi ha conclaves i assemblees on es prendran milers de decisions. Potser algun candidat/a, fins i tot, es veurà empès a fer algun gest que no havia fet abans, i així decantar, o no, la balança del seu color. És el moment de posar al màxim el fogó de la cuina de les ocurrències.

Va de números. Martorell va començar la redacció de la seva principal obra el 1460. Si li sumem a la data els ‘4640’ de John Deere, ens fa els ‘6100’ de l’Ebro. Sí, en falten ‘25’. Sumem-li ‘6’ dels cilindres, ‘16’ de les marxes i ‘2.0’ del restaurant, i ens queda ‘1’. Guardeu-lo per després del 28M, per arrodonir algun formatge. Sí, l’endemà del 28 de maig caldrà molta matemàtica i cintura, tal i com està el pati.

Però ja us hem dit que l’esforçat i invencible cavaller no les tenia totes. Venç a les batalles, però ho té magre per conquerir un sol cor; la seva gran estimada. Als polítics els passarà el mateix. No només hauran de vèncer a l’adversari, també hauran de demostrar que estimen més que ningú la ciutat que volen governar, i hauran d’aconseguir que ella (la gent) també els estimi.

I de què va això? D’entrevistes i debats. D’eslògans de campanya i programes electorals (que no llegeix ni Déu, excepte algun periodista i qui els escriu). Potser dels número ‘2’; de la bellesa dels candidats/es de la llista? Del carisma, intel·ligència o bonhomia del líder? De la feina persuasiva dels spin doctors? Potser de tot plegat? Qui ho sap.

De vegades l’esdevenidor només depèn d’una única decisió. I en tenim un bon exemple a les generals de 2004, que el resultat es van decantar en 24 hores el dia de reflexió per una mentida sobre l’autoria dels atemptats. Recordeu? A Tarragona van sortir al carrer més de 40.000 persones (no com ara). I l’endemà va passar el que va passar.

Res, que com li va dir la princesa a Tirant, «els combats d’amor no s’han de fer gaire fort. No es guanyen amb la força, sinó amb afalacs enginyosos i dolços enganys». Prepareu-vos, doncs, per a quatre mesos d’episodis amorosos, propaganda i algunes veritats.

Mentrestant, llegiu Tirant lo Blanc si és que encara no ho heu fet. Recordeu, «el millor llibre del món». De retruc, visiteu Vilaverd, pobles en general, encara que probablement no siguin els millors del món excepte pels que hi viuen, sempre descobrireu històries amb ADN propi, com les dels tractors mítics que tan van facilitar la feina quan la terra era dura pels avis. I de pas, fer-la petar a la Tertúlia 2.0. Si veieu a la Marina dieu-li que ha estat un plaer trepitjar el seu poble.

Potser el 28M el cor de la princesa se l’endurà qui sigui capaç de transmetre sentiments, preocupacions i defectes humans, com els que reflecteixen els personatges de la novel·la cavalleresca. Per això a El Quixot Cervantes la va salvar de la crema, juntament amb Amadís de Gaula. Guanyar les eleccions sense el cor de la ciutat és vèncer a mitges, i tindrem un futur alcalde o alcaldessa trist, com Tirant.